Una societat que no produeixi cultura crítica està condemnada al feixisme.”
Obstinació
Maria Ruido treballa d’artista visual i fa també -s’ha de sobreviure- de professora a la UB. Constata que l’educació primària i secundària no dota d’eines per interpretar i transformar el món, que els alumnes arriben a les seves classes amb molta tècnica però sense capacitat crítica. Això no es ni casual ni insignificant ni un cas aïllat. Jo, que sóc professor de secundària, ho corroboro. Vivim en una societat sobrepoblada d’imatges on tanmateix impera l’analfabetisme visual. La gran funció de l’art, i en concret de l’assaig visual, ens diu Ruido, és generar coneixement per deconstruir i reconstruir el règim visual amb del relat sobre la realitat. El poder polític, els mitjans de comunicació, el cinema creen uns imaginaris visuals lligats a una ideologia que, justament per ser invisible, es constitueix com a règim polític. L’art visual, lligat al pensament i la crítica, té les eines per desarticular el règim polític de la visualitat. Per Maria Ruido, cal obstinació per desmantellar aquest règim polític de la imatge, desplaçar l’art visual del lloc de l’entreteniment i situar-lo al centre de la crítica. L’obstinació és necessària per fer aquest treball en el si de les institucions educatives i culturals, amb la frustració, les contradiccions i la incomoditat que això implica.
Cooperació
L’obstinació de l’artista no ha de basar-se en un esforç individual al que ens incita el capitalisme neoliberal. L’artista no ha d’erigir el seu jo o la seva obra com una marca, un branding que ven a les institucions culturals. Aquesta actitud condueix al servilisme en el que tantes vegades ha caigut l’art. Si no entenem que no estem sols, que cal produir un art polític, que cal cooperar i dignificar les condicions de treball de l’artista perquè aquest té una funció vital en el si de la societat democràtica, si no ho fem, l’artista no podrà escapar mai ni de la precarietat ni ser crític. És necessària una reflexió i una acció col·lectives per trencar amb la dinàmica del capitalisme. La privatització de l’estrès, fer de la precarietat un problema i una culpa individual, tenen conseqüències especialment dures en el sector cultural i són una amenaça voraç a l’art com a generador de cultura crítica. La depressió, emfatitza Maria Ruido, és la gran malaltia mental que amenaça els individus en l’època contemporània. Davant aquest escenari, la cooperació és més necessària que mai.
Genealogia
La cooperació implica rebutjar la idea d’originalitat, d’autoria, de marca. Cooperar és saber-se part d’una genealogia històrica i cultural, cercar-la i continuar el llegat. Per crear un art polític cal partir de la subjectivitat, del coneixement situat en les arrels d’un context propi. Maria Ruido ens insta, per exemple, a deixar de traduir a l’anglès els nostres escrits, a generar un diàleg en aquell àmbit on es pot crear una cultura crítica real, una tasca que comença des de la proximitat.
Precarietat
El treball de l’artista difícilment es considera treball. L’activitat artística, si es vol dir així, genera un alt capital simbòlic per a la societat però, en contrapartida, l’artista rep una recompensa monetària ínfima. La precarietat laboral és, evidentíssimament, fragilitat vital. Per acabar-ho d’empitjorar, la “llei mordassa” s’afegeix a aquesta fragilitat en la que viu l’individu que vol ser políticament actiu. Si qüestiones el poder, aquest té eines legals per silenciar-te, multar-te i desgraciar-te la vida. En conseqüència, cal regular el treball de l’artista, que és un treball de crítica cultural imprescindible en una societat democràtica, i també cal crear lleis que protegeixin amb eficàcia la llibertat d’expressió i de pensament.