(Barcelona, 1962) Professor titular en Història i cultura de la Xina moderna i contemporània del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador del Màster en Estudis Xinesos de la mateixa universitat. És autor dels llibres La empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila (Acantilado, 2002), Made in China: el despertar social, político y cultural de la China contemporánea (Destino, 2005) i La Xina que arriba: perspectives del segle XXI (Eumo, 2009). Ha traduït del xinès poemes de Li Qingzhao (Reduccions, 2006), l’assaig de Gao Xingjian El sentit de la literatura (Empúries, 2004) i l’antologia Pedra i pinzell: antologia de la poesia clàssica xinesa (Alpha, 2013). Ha guanyat el premi Gabriel Ferrater de poesia amb Bratislava o Bucarest (Edicions 62, 2014).

Més sobre Manel Ollé:
Escola Bloom
Articles compilats a Traces
Bassals sense ribes: quatre poetes xinesos: 无边的沼泽地: Bei Dao 北岛 Gu Cheng 顾城 Zhang Zao 张枣 Haizi 海子
Grup de recerca ECERM
Academia.edu
Bratislava o Bucarest (poesia)
Antologia de contes Combats singulars
Quim Monzó: Retrat

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?

M’és del tot impossible identificar-me amb cap professió concreta: no em considero ni sinòleg, ni poeta, ni historiador, ni traductor, ni crític literari, ni assagista, ni professor de literatura… però faig o he fet (amb més o menys fortuna i amb una certa persistència en el temps) de poeta, d’historiador, de sinòleg, de crític literari, d’assagista, de traductor o de professor de literatura. I no ho he fet en privat, sinó professionalment, en comú: a la universitat, a l’escola, en centres culturals o de recerca, en revistes, diaris, editorials….

En això l’important per a mi és que mai m’he identificat (gaire) amb cap d’aquests barrets, però miro de ser-hi del tot mentre el duc.

En aquesta obstinada dispersió hi ha d’una banda la cosa literària i de l’altra la cosa xinesa. Amb la cosa xinesa va aparèixer la història, com una opció no triada ni desitjada, però que m’ha acabat també semblant imprescindible i fascinant. I amb la història, també el pensament i l’art xinès, d’ara i d’abans.

En tots els casos, hi ha una constant -una mica una dèria-, potser un defecte: la incapacitat d’ajustar-me del tot als motlles i els rituals institucionals del gremi, del format heretat. O la sensació de ser-hi sempre una mica un intrús: un literat entre historiadors, un crític entre poetes, un traductor entre escriptors. Però en tots els casos, la voluntat de no ser-hi un diletant, algú que hi és tot just per passar-hi l’estona.

Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?

A la docència el principal estímul són els estudiants concrets, no tots: els que s’hi posen. I també és clar alguns col·legues concrets.

En la recerca i l’assaig i l’escriptura sobre literatura, el motor és d’entrada la curiositat i la necessitat de tenir-hi conversa, també la voluntat de no trair la complexitat sense caure en la complicació. I també, com en l’escriptura de poesia, buscar que al plaer s’hi sumi una forma de coneixement irreductible, que només la literatura o l’escriptura permeten obtenir.

Sobre les conseqüències, crec que la pràctica de l’art, de l’escriptura literària o en general la producció de coneixement en les humanitats es justifica en si mateixa. No ens fa millors que la resta dels mortals, però hi hem de ser. No canvia el món, però el fa més habitable o suportable. I faran bé les humanitats d’evitar la instrumentalització reductiva en nom de projectes polítics o militàncies partidàries. La gent de la cultura és desitjable que ens comprometem i ens mullem, però la creació i el coneixement humanístic es comprometen amb dinàmiques radicals i de fons, i s’alliberen de cadenes més fondes i intangibles.

Les humanitats són una peça  clau en l’ecosistema. I si els que manessin fossin mig llestos farien bé de tenir-les més i més en compte: escoltar els historiadors per evitar el curt-terminisme, escoltar els filòsofs per poder analitzar i argumentar, escoltar els literats per poder sentir i pensar alhora amb intensitat i matís, i per integrar memòria i imaginació…. En tot cas per no dependre només d’enquestes, gràfiques, algoritmes i tones d’informació i “big-data” crua i indigerible. Tirar d’economistes, demògrafs, sociòlegs, politòlegs, comunicòlegs, etc. per entendre i processar el present està molt bé, però deixa fora del registre variables fonamentals.

En l’escriptura poètica hi ha potser la part més important per a mi, i alhora la menys visible del que faig i he fet: m’hi mou una recerca persistent des de fa dècades en un territori on el ritme, el sentit, la imaginació i el llenguatge miren d’explorar alhora emocions, sensacions i pensaments. És una part més irreductible i intransitiva: on miro de dir-me a mi mateix coses que no sé formular d’altra manera i que només les dic si em sembla preferible dir-les que seguir callat. I que eventualment (i sempre em sorprèn) poden arribar a ser publicables, llegibles i útils o plaents per a algú altre.

Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?

No gaire.

La universitat està desballestada i en caiguda lliure…, i en especial en el camp de les humanitats: d’una banda, el criteri de valoració de la recerca és letal: només compta el que publiques en revistes indexades per companyies que fan també l’Euríbor…. Fer llibres o traduir penalitza. Es primen les menudències refistolades i les filigranes sobreres. Una broma.

Pel que fa a la docència, s’imposa l’enfoc competencial que prepara per a una suposada projecció professional frontalment enfrontada amb les bases de les humanitats: el sentit crític, el discurs articulat…  Hi ha una obsessió normalitzadora, estandaritzadora, digitalitzadora, en nom de la qualitat, de la internacionalització, de la inserció laboral, de la pedagogia…. La burocratització, el control pedagògic, la recerca induïda a formats estèrils, la mera gestió de materials… res de tot això acompanya.

Però al marge o contra tot això cal actuar dia a dia en tots els fronts i de forma constant: prescindir dels criteris i els dictats imposats, generar coneixement al marge del que es demana institucionalment. El més important: no deixar-se contagiar per la tonteria: l’orgull de pretendre saber alguna cosa molt especial, els jocs mesquins de poder i venjança, la neurosi que circula pels passadissos…

Em moc sovint en un camp disciplinar (el dels estudis asiàtics), sense tradició local, cosa que en part és un luxe, ja que vius més lliure de les cotilles heretades, però també permet experimentar la tendència conservadora, les dinàmiques estretes de poder i les dependències i jerarquies feudalitzants que dominen també la promoció de les persones, dels repertoris i les disciplines a la Universitat.

En el camp literari, quan semblava que els grans grups editorials i les lògiques del mercat ja ho havien devorat tot, han sorgit nous circuits, nous espais i nous actors resistents, petits però no marginals, capaços de generar nous discursos i noves centralitats. Trobo a faltar, però, una conversa crítica menys gara-gara, menys autoritària i menys inexistent. La literatura no és cosa de llibres sinó d’obres, de poemes i de ficcions… i també de lectures: sense lectures, sense interpretació, sense conversa sobre els llibres… simplement no hi ha literatura. En el fons, si és que sóc alguna cosa, potser sóc un crític frustrat. De fet, professionalment, una de les coses que més m’agradaria del món: poder escriure sobre llibres cobrant un preu raonable (que justifiqués les hores de lectura, de reflexió i d’escriptura que el llibre es mereix) i en un espai amb interlocutors…

De fet, ara ja fa uns quants anys que vam intentar discretament entre uns quants crear una revista literària: ens reuníem, fèiem dinars, planificàvem seccions, fèiem llistes de possibles col·laboradors i redactors, estàvem en converses amb un editor mig predisposat, buscàvem esponsorització… Els impulsors érem Francesc Serés, Julià de Jòdar, Julià Guillamon, Ponç Puigdevall i jo. Que allò al final no sortís bé és una espina que tinc clavada ben fonda: va ser per a mi una gran frustració. Ara bé, tinc l’honor de formar part del consell de redacció de la revista l’Avenç i hi col·laboro escrivint-hi en temporades intermitents. Formar part de la revista i del que significa sí que és un marc que val molt la pena. Però malgrat el nom i la trajectòria i la qualitat resultant, també tot allà és heroic i mig precari….

Han sorgit últimament noves iniciatives independents, que actuen a repèl de la lògica dels oficialismes i del mercat mainstream i al marge d’un coneixement instrumentalitzat i domesticat. Impulsades per gent jove, que ha decidit actuar fora dels canals i dels formats heretats. Llocs on trobar aire i interlocutors per fer coses: llibreries com La Calders o La Caníbal, o editorials com Les Males Herbes. O la recent creada Escola Bloom de literatura, on m’hi he incorporat com a docent amb gran entusiasme.

On trobes els teus principals interlocutors?

En el camp de la recerca històrica i cultural sobre la Xina i les seves relacions històriques i culturals amb Europa, els interlocutors principals són fora d’Espanya: a Taiwan, a la Xina, a Alemanya o Portugal. I uns quants, comptables amb els dits de la mà, que són d’aquí. A Espanya interessa bàsicament el que té a veure amb Espanya i el seu Imperi: la Xina en relació a Espanya, com a pretext, o com a objecte de negoci….. En el camp dels estudis sobre la Xina actual i la seva cultura, sí que hi ha gent jove aquí, desgraciadament molt precaritzada, però amb unes inquietuds i una força impressionant. Iniciatives sorgides al marge de les institucions com el col·lectiu “China Traducida y por traducir” i la seva revista RCT, són impagables.

En el camp de la poesia, miro de viure al marge del gremi. Però segueixo el que es fa aquí amb gran interès. El pseudo-cosmopolitisme dels que s’omplen la boca de grans noms de fora o del passat, mentre ignoren l’escena local, els creadors coetanis i el que els envolta, mentre menyspreen amb els ulls en blanc i una pinça al nas el que és massa “local”, el que és massa “català”…en nom d’una suposada ciutadania del món on tot els va estret, des d’una posició presumptament selecta, asèptica, i omnívora, em sembla del tot ridícul i estèril. Sense una conversa amb els propers, es cau en la gesticulació buida, engolada i declamatòria.

Pots viure del que fas?

Visc de la universitat, que representa una part del que faig… i en finança la resta.

Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?

A la Universitat, frenaria el totxo, frenaria el poder dels Consells Socials i els interessos corporatius, i la barreja de segments públics i privats, il·legalitzaria els serveis assessors de qualitat pedagògica i contractaria sense precarietats la gent jove que pot renovar el territori. Tornaria la dignitat als continguts i a una autoritat del professor basada no en el poder sinó en el coneixement.

Al camp literari, tot tindria més sentit si la conversa no fos només a les xarxes socials o a les presentacions de llibres… Cal suport directe i indirecte als espais incipients i massa precaris. Les institucions tendeixen a instrumentalitzar, a posar-se medalles, a voler contrapartides, a mediatitzar i decidir repertoris i formats… Fa uns quants anys van posar-me en una comissió que teòricament havia de decidir el cànon de la literatura catalana. El primer dia ja vaig dimitir. Quina bestiesa, fer aquesta mena de despesa inútil i contraproduent!

  • Català
  • Castellano