(Manresa, 1978) Crític d’art i comissari d’exposicions. Forma part de l’equip gestor de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. Ha comissariat projectes a la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, Arts Santa Mònica i el Museu Joan Abelló, entre d’altres. Ha desenvolupat iniciatives educatives i relacionades amb la investigació en nombroses institucions culturals com ara el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), A*DESK o Higher Institute for Fine Arts (Gant). Escriu regularment textos per catàlegs i publicacions periòdiques, com són Apollo Magazine (Londres), Concreta (València), CuMMA Papers (Helsinki), Quadern (Sabadell) i Eremuak (Vitòria), entre d’altres. L’any 2015 va ser premiat ex aequo amb el Premi Internacional de la Innovació Cultural del CCCB. El seu treball amb l’equip de Sala d’Art Jove ha estat reconegut amb el Premi d’Arts Visuals Ciutat de Barcelona, 2011, i amb el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, 2009.
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Escriptor i comissari especialitzat en art contemporani i educació en art.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
Concebo el treball en comissariat com una possibilitat per enginyar entorns fructífers per a la producció de diferència i l’emergència cultural. Les implicacions, per tant, poden ser artístiques com també polítiques, econòmiques i socials.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
Les institucions s’acostumen a concebre al marge dels processos artístics i educatius: no són estructures capaces d’articular-se amb processos experimentals ni d’aprenentatge, quelcom que fa considerablement complex que llavors les pràctiques artístiques i educatives crítiques puguin acomplir la seva tasca.
On trobes els teus principals interlocutors?
El treball en comissariat és un procés d’interlocució a múltiples nivells: els interlocutors són tant els productors de les pràctiques artístiques com els mediadors de qualsevol ordre -en aquest sentit m’interessa experimentar el trànsit de les pràctiques artístiques per/entre diferents sectors socials i entorns de coneixement, amb la possibilitat d’entendre els respectius col·laboradors com a agents de cadenes d’interlocució i mediació complexes.
Pots viure del què fas?
Sí, però amb dificultat.
Què canviaries, si poguessis, per què el teu treball tingués més sentit?
Hi ha alguns aspectes especialment nocius per a les pràctiques artístiques actualment, en els quals trobo pertinent intervenir: la precaritetat generalitzada; la pèrdua de rellevància de l’art en l’esfera pública; l’enquilosament de les polítiques culturals i les institucions artístiques; el solipsisme que es dóna entre els productors, mediadors i institucions, el pacte de silenci que fa que una pràctica artística es precipiti a empaquetar com un producte en lloc de concebre’s com un procés de treball obert, col·lectiu i múltiple.