(Buenos Aires, 1973) Autora teatral i professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i a l’Escola Superior de Coreografia de Barcelona. L’any 2000 va ser convidada a la Residència Internacional del Royal Court Theatre amb la seva primera obra. A partir d’aquest moment, les seves obres s’han estrenat en diversos festivals i teatres nacionals i internacionals. A part de la seva carrera com a autora, ha col·laborat amb diferents coreògrafs, ha signat dramatúrgies i adaptacions teatrals, ha treballat com a directora i ha escrit peces per a la ràdio i instal·lacions sonores. També ha participat en projectes de teatre i educació i és col·laboradora de l’escola de teatre social Forn de teatre Pa’tothom. El 2013 va rebre el Premi Max a l’autoria teatral catalana. Entre les seves obres destaquen Entre aquí i allà (El que dura un passeig), L’aparador (Teatre Nacional de Catalunya, 2003), Aesthetic Paradise (Sala Beckett/Festival Grec, 2004), La màquina de parlar (muntatge que també ha dirigit a la Sala Beckett l’any 2007, a la Sala PIM de Milà l’any 2008 i al Teatre Maldà l’any 2017), El meu avi no va anar a Cuba (Festival Grec/Sala Beckett, 2008), La marca preferida de les germanes Clausman (Teatre Tantarantana, 2010), Boys don’t Cry (Teatre Tantaranta, 2012) i L’onzena plaga (Teatre Lliure, 2015).
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Sóc autora teatral i dramaturga. Em dedico a les arts escèniques, escric teatre, també signo dramatúrgies de peces de dansa o més performativas o visuals, i adaptacions. També he fet instal·lacions sonores, he escrit teatre infantil… Em moc amb flexibilitat del teatre de text a la dramatúrgia de la dansa. Em sento incapaç de defensar un estil o un altre, intent no entrar en discussions sobre formalismes gramaticals, fugir de les classificacions. Per a mi, cada obra té les seves peculiaritats, el seu equip artístic, les seves exigències i el seu espai específic. M’agrada col·laborar amb un equip divers, aprendre de cadascuna de les persones que participa en una peça escènica. El que intento fer sempre és capbussar-me a la màxima profunditat possible i, sobretot, estar atenta a no ocupar el centre.
Quan escric teatre, el procés és més solitari, es mouen altres coses, és un espai que valoro molt, m’inquieta la falta de temps per a l’escriptura, és l’espai on em sento més lliure.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
Quan escric una obra a partir d’un punt de partida personal, la necessitat neix d’un desig, d’una curiositat, d’una imatge misteriosa, inconscient, que apareix de vegades de nit o quan estic especialment despistada, quan sento que aquesta imatge o aquest impuls comença a agafar força, em poso a escriure. Podríem dir que escric perquè vull, amb tots els matisos i contradiccions que pot tenir aquesta afirmació. Entenc l’escriptura com un espai d’intimitat, de resistència, de fugida… També de canalització de cert inconformisme.
Quan rebo un encàrrec, intento escoltar amb atenció a les persones que m’ho fan i després connectar-ho amb la meva pròpia manera de fer o d’entendre les coses. De vegades és possible convertir un encàrrec en una experiència personal i ric, unes altres no tant.
D’altra banda, sóc conscient que el teatre és un art especialment polític, un art de la memòria. Si ben el dramaturg ha de connectar amb el seu propi desig perquè l’estímul de l’escriptura no resulti un postís, no pot quedar-se en un delit biogràfic o personal. El teatre apel·la a una col·lectivitat, a una comunitat. Malgrat ser avui un art minoritari, no existeix sense públic. M’inquieta el vincle que estableix el nostre teatre amb la societat, i l’espai que la societat dóna al teatre. “El teatre es fa davant una assemblea. El teatre convoca a la polis i dialoga amb ella”, diu Mayorga en el seu manifest pel dia mundial del teatre de 2003. M’agrada aquesta idea, encara que estigui carregada d’utopia: hi ha massa sales buides, espais petits on la gent treballa sense recursos i, d’altra banda, obres plenes de públic que solament va al teatre per veure a la star system de torn.
Sovint li dono voltes a la idea de públic, el receptor implícit que està mirant cada peça abans que aquesta arribi a escena. Qui ens mira mentre escrivim, mentre assagem, per a qui fem les obres? El teatre és un art que té components prosaicos, està connectat a una sala, a una cartellera, sovint massa connectat a l’actualitat. Però quin és aquesta actualitat? És una actualitat tancada, limitada al nostre sector? És l’actualitat capitaneada per Internet, pels mitjans? O podem prendre més perspectiva? I per ventura en ocasions la perspectiva no ens allunya massa de la gent? Com superar la pressió que estableix el sistema comercial i, al mateix temps, no caure en l’endogàmia dels artistes “festivaleros” o dels “exquisits”?
Per a mi l’escriptura té a veure amb la cerca de la llibertat personal i de la memòria més íntima, però no pot desconnectar-se del pols social. Vivim un moment de crisi, una crisi sistémica, fins i tot si ens centrem al món de l’art i la cultura ens veurem afectats per les retallades, les pressions institucionals, la falta d’espais independents, les imposicions de les modes comercials, l’obsessió per l’audiència… A totes aquestes qüestions els podem sumar les dificultats que han tingut sempre els projectes polítics de sensibilitat social amb el món de l’art. L’artista, generalment, ha estat vist com algú sofisticat, elitista… Com podem fer conviure la qualitat artística amb la realitat del nostre públic? On col·loca el teatre aquest debat, tenint en compte que es tracta d’un art que necessita de la constant visibilitat de les propostes? De vegades, l’excés d’exposició i la immediatesa compulsiva perjudiquen la qualitat dels projectes, i acabem produint en cadena, peces clonades, banals, sovint massa prescindibles.
Com a professora, em faig moltes preguntes entorn del que faig, al vincle que genero amb els alumnes. Si puc ajudar a un alumne a obrir la mirada, a connectar-se amb el seu punt de vista, el seu desig, la seva experiència sensible, la seva ideologia, amb la seva crisi també, per posar-ho constantment en qüestió, si puc establir una relació de reciprocitat, generar preguntes i transmetre el valor de donar-se temps, de no sentir-se fracassat abans de començar, de no tenir por al fracàs, de no comparar-se amb qui ens mostra l’aparador cultural… Bé, si amb si alguna d’aquestes coses, penso que el meu treball té sentit.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
Ara com ara, m’he sentit més còmoda i lliure treballant en sales alternatives, malgrat la precarietat de recursos. Quan he tingut encàrrecs de productors, de l’àmbit privat, també he pogut treballar amb certa comoditat. És una qüestió alimentària, entenc el que em demanen, ho valoro, i si veig que puc fer-ho, pacto unes condicions. Amb el teatre em sorgeixen més dubtes. És un àmbit en el qual de vegades hi ha un excés d’ambigüitat, apareix la pressió d’allò políticament correcte. La institució et crida perquè se suposa que ets una artista que té cert interès, però després et vol tutelar, de maneres més o menys perverses, però costa que la institució crea realment en els artistes locals. Hi ha excepcions, per descomptat, algun artista més recolzat que se li permet de tot, però no és el meu cas, ni el de la majoria.
Respecte al meu treball en el Institut del Teatre, si bé ara estem en un moment de canvi (la nova direcció general no és un càrrec polític, sinó una artista del sector teatral, la institució està en procés d’adscripció a la universitat, hi ha nous projectes d’adreça de les escoles, més debat intern…), és cert que hem patit una crisi, no només pressupostària, també ideològica i de falta de projecte. És un debat molt llarg. Jo mai he cregut molt en les institucions culturals o artístiques, he pensat que els espais més interessants havien d’aparèixer entre els sectors independents i perifèrics. Ara formo part d’aquesta institució i intent ser responsable amb aquesta elecció.
On trobes als teus principals interlocutors?
Aquest és un tema important. Sovint m’he sentit desconnectada de la meva generació. Tal vegada perquè vinc d’una experiència vital peculiar (l’exili) i m’ha costat identificar-me amb certa idiosincràsia cultural, nacional, m’ha costat trobar un sentiment de pertinença. Potser he estat tancada, o he trobat interlocutors d’altres generacions (alguns morts!). De vegades penso que el teatre ha estat para mi un lloc de «residència a la terra», com diu el poemari de Neruda. Quan estàs immers en un procés teatral, l’equip viu com una autèntica “família”, es viu un vincle molt intens: assages moltes hores al dia per crear un món que saber que després d’un temps desapareixerà. És una experiència estranya, una forma de vida. Si no tens cap companyia, saps que això és efímer i que una vegada acabi l’obra, acabarà també la família. Així i tot, l’experiència sol ser rica.
La meva experiència com a professora m’ha portat sorpreses meravelloses en aquest sentit, he trobat alumnes que són interlocutors excepcionals. Alguns d’ells són ara boníssims autors i grans amics. Per a mi és bàsica la complicitat amb altres dramaturgs, alguns són ex alumnes, uns altres no, m’interessa molt llegir-los, rebre devolucions de les meves peces, establir un diàleg constructiu i exigent.
Pots viure del què fas?
Fa uns anys que visc de la dramatúrgia i la docència. Tinc un salari fix com a professora interina. També cobrament per alguns encàrrecs. Altres coses segueixo fent-les sense cobrar, o cobrant molt poc. No sempre ha estat així, puc dir que em sento afortunada, encara que m’entristeix la precarietat que viu el món de l’art i la cultural en general. És un debat difícil: A on van a parar les subvencions? Com vés-la l’Estat pels seus artistes si, precisament, l’artista ha de posar en qüestió a l’Estat i al poder?