Pablo La Parra ha vingut a compartir la seva taula de treball, un lloc interessantíssim on es mesclen llibres, persones, pel·lícules i vivències que l’acompanyen en la seva recerca, centrada en el cinema militant dels anys 60 i 70 a Espanya. Una recerca tanmateix que irradia en un àmbit més ampli, el d’una emancipació que activa i mobilitza el pensament en el present. En el cinema militant, explica, es narren experiències d’emancipació individual i col·lectiva que tenen un valor en si mateix, més enllà del seu desenllaç final, en la mesura que mostren la possibilitat de crear ordres alternatius al de la ideologia dominant. Són experiències en que l’individu pren consciència de la seva capacitat de fer món i en les quals les relacions entre saber i emancipació, de les que Marina Garcés parlava com el gran buit del pensament contemporani, es posen en marxa.
Per La Parra, per tant, transmetre la memòria d’aquestes experiències no és un caprici fetitxista, sinó que és una manera de connectar amb escenaris històrics de naixement de dissens per a fer-los ressorgir en l’actualitat. Així, més que fer judicis retrospectius o extreure lliçons sobre els fracassos o els èxits de les lluites, La Parra vol tornar a posar en marxa una capacitat de narrar històries que creï horitzons de transformació. I és que, com ens recorda a través de Walter Benjamin, la capacitat de narrar l’experiència pròpia, aparentment inherent a tot ésser humà, està quedant anul·lada per les lògiques de la Història i del poder. Val la pena, doncs, aprendre a narrar el passat i el present des de nous angles emancipadors.
Els pensadors amb els que Pablo La Parra dialoga en la seva taula de treball són diversos. El primer que ens presenta és John Berger, amb el qual invoca la necessitat d’una mirada política, però no com a subordinació del pensament crític a un projecte polític concret, sinó el contrari, com un pensament ja eminentment polític que crea tanmateix nous marcs de sentit i de possibilitat. La Parra també fa referències a Kristin Ross, companya de departament a la New York University on té la beca doctoral, així com de Raymond Williams, Valerio Romitelli, Jaques Rancière o el mateix Karl Marx. Són pensadors que han obert clarianes de sentit i que, des de diferents perspectives, l’han ajudat elaborar el seu pensament. A través d’ells mostra que, en certs moments de la història -com la comuna de París de 1871, el cicle internacional de lluites del 1968 a França o la resistència partisana a Itàlia- les lluites escapen al determinisme de l’estructura i de la ideologia dominant, obrint la feliç possibilitat d’apropiar-se de la vida i reelaborar els seus marcs. Les experiències emancipadores, remarca, són alegres i valuoses al marge de la seva transcendència institucional.
Finalment, La Parra ens mostra un cas concret del cinema militant a Espanya. Es tracta d’un documental de l’any 79, Numax Presenta, dirigit per Joaquim Jordà. El film tracta sobre el procés de col·lectivització i autogestió d’una empresa d’electrodomèstics barcelonina. Ha triat aquest cas perquè és fàcil de trobar a la xarxa i, si us decidiu a veure’l, no us perdeu els minuts finals, on hi ha una festa de comiat per al tancament definitiu de l’empresa. Podeu fer l’experiment mental de comparar la forma de relacionar-se dels treballadors durant la festa, que s’han responsabilitzat en peu d’igualtat de l’empresa durant dos anys, amb les relacions que s’establirien a la festa d’una empresa organitzada amb els valors de la disciplina i el control jeràrquic. Jo he treballat en algunes de les últimes i tinc la impressió que no em sentiria, ni de bon tros, tan proper amb als meus caps ni em sentiria tant lliure com els treballadors de l’empresa Numax. A mi, fruit d’una tristesa inesperada que venia de ben endins, se’m van humitejar els ulls.