“Com una mica d’aigua al palmell de la mà.”
Mireia Sallarès comença explicant-nos que aquesta és una expressió comuna a totes les llengües dels Balcans i fa referència a l’estimar, al tenir cura. És una bona metàfora, ja que si mai heu intentat conservar una mica d’aigua al palmell de la mà sabreu que és difícil i que, en tot cas, dura ben poc. Sallarès està investigant l’amor a Sèrbia. L’amor, ja ho sabem, té infinites modalitats. Podem pensar-lo com a eros, àgape, càritas o narcís, com a amor filial, fraternal, fetitxista o fatal, com l’amor al treball, a Déu, a l’art o al propi amor, i així podríem seguir sense mai acabar. Sallarès no vol escollir mode d’amor per aprofundir-hi, perquè tots es relacionen i s’influencien i, encara diu més, en cadascun d’ells es posen tots en dansa. D’altra banda, pensar en abstracte és navegar en el buit o en un pretensiós universal. L’amor, com el coneixement en general, convé situar-lo en allò concret per a que prengui vida. És per això que Sallarès sempre investiga en territoris concrets. Fins poc més tard de la caiguda del mur de Berlín, Sèrbia formava part de Iugoslàvia, país comunista que, juntament amb la seva dissolució, el 92 iniciava una guerra civil que acabaria el 95 amb la creació d’un seguit d’estats capitalistes, entre els quals Croàcia, Bòsnia i la mateixa Sèrbia. Ara mateix, Sèrbia és l’embut de molts refugiats que hi arriben i no poden continuar, ja que el país es troba a l’altre costat de les fronteres europees.
“On no hi ha res a fer, qualsevol cosa és guany”
Com suposareu, el projecte d’estudiar l’amor a Sèrbia sense delimitar-ne el tipus i en un context tant complex és difícil, per no dir impossible. Sallarès assumeix provocativament que es tracta d’una batalla perduda. Però compte, perquè allà “on no hi ha res a fer, qualsevol cosa és guany”. Ens recorda que l’art, més enllà de teoritzar i produir objectes, genera coneixement específic en les relacions personals que crea i en la comunitat que explora, elaborant així una ètica i una política en la seva praxis. Això, ben mirat, no és “qualsevol cosa”. Un clar exemple del valor del treball artístic és l’audiovisual que Sallarès va realitzar a Mèxic sobre l’orgasme femení, Las muertes chiquitas. Allà com aquí, l’aprenentatge i l’experiència compartida són alliberadors tan per a l’artista com per a les dones entrevistades.
“L’individu invente ses experiènces, parce qu’il ne se’n rappelle de rien”
(“L’individu inventa les seves experiències, perquè no se’n recorda de res”)
L’artista vol presentar-nos la seva genealogia amb un dels seus referents. És un psiquiatra nascut a Reus que va exercir durant la guerra civil tractant les tropes republicanes, exiliat a França durant el franquisme, de formació marxista i psicoanalítica. És un personatge captivador, desacomplexat i extravagant que enderroca tòpics i prejudicis sobre l’individu, les neurosis i les psicosis com qui bufa un castell de cartes. Es tracta de Francesc Tosquelles, que va acabar sent director mèdic de l’hospital psiquiàtric francès de Saint–Alban. Allò revolucionari de Tosquelles consisteix en practicar una mena d’antipsiquiatria, això és, una teràpia que no parla de malalties mentals sinó de problemes vitals, socials i ètics. El pensament i l’experiència de Tosquelles van ser referents per a Félix Guattari -també psiquiatre- i Gilles Deleuze, així com ho són ara per a Mireia Sallarès. En els retalls del document audiovisual que ens presenta la conferenciant, Une politique de la folie, apareix Tosquelles sent entrevistat, parlant un francès còmic -inventat a voluntat per ell mateix-, tot desplegant un pensament desconcertant i fèrtil.
“L’individu invente ses expériences, parce qu’il ne s’en rappelle de rien. Il déconne et le psychiatre décconne à son tour dans les silences, dans les articulations de phrases. Le psychiatre est presque endormi, le malade aussi, et les deux déconnent. Mais le malade ne déconne jamais de son pont de vue. Le psychiatre est obligé à déconné pour lui. Et parfois le psychiatre lui fait une petite interprétation.” Francesc Tosquelles.
(“L’individu inventa les seves experiències, perquè no se’n recorda de res. Ell desvarieja i el psiquiatre desvarieja al seu torn en els silencis, en les articulacions de les frases. El psiquiatre està casi adormit, el malalt també, i els dos desvariegen. Però el malalt no desvarieja mai des del seu punt de vista. El psiquiatre està obligat a desvariejar per ell. I a vegades el psiquiatra li fa una petita interpretació”)
A Sallarès, Tosquelles l’ajuda a respondre la pregunta de com narrar la realitat. Com entrevistar els individus o les comunitats que investiga? Com escriure sobre ells? Com editar-ho i publicar-ho? Narrar, ens diu amb Tosquelles, és sempre una construcció i un deliri. La capacitat de narrar, ens deia Pablo La Parra en l’anterior aula oberta, ens ha de permetre resistir davant la pretensió d’una història en majúscules que anul•li la llibertat i l’experiència íntima. Però aquí Sallarès ens recorda que aquesta narració “implica sempre una mentida, la ficció de construir qui som cada vegada”, un desvarieig que no ha de ser defugit sinó pres en consideració perquè constitueix la realitat. “El deliri de narrar, per poder sanar, ha de ser reivindicat”.
“Com són els camps de refugiats a Barcelona? Oberts o tancats?”
Potser, si alguna cosa defineix universalment l’amor és que ens canvia, un cop que ens travessa ja no som els mateixos que abans. “Fer l’amor és estar obert a imprevistos”, i no estem parlant precisament de nadons. Dur a terme una investigació des de l’amor implica estar disposat a acceptar la incertesa, a deixar-se guiar pels propis esdeveniments. És així com aquest any Sallarès, anant a visitar un projecte de gentrificació urbanística dins el mateix Danubi, en ple centre de Belgrad, acaba topant-se amb un camp il•legal de refugiats que ha ocupat una part de l’estació de tren que s’ha d’enderrocar. En pocs dies, entra a formar part de les vides dels refugiats col•laborant voluntàriament en la neteja de la cuina, així com exercint el seu rol d’artista a la recerca de l’amor a Sèrbia. Ens ho explica amb la mateixa cruesa amb la que el petit príncep parlava de les boes obertes i les boes tancades.
“A Sèrbia hi ha diferents tipus de camps. Els camps oberts i els camps tancats. Els camps tancats són com presons a la perifèria, no pots sortir. Els camps oberts són com un tercer grau, pots sortir però has de tornar cada nit per què sinó et fan fora. Els refugiats de l’estació de tren [que no són ni un ni l’altre, perquè estan en un camp il·legal] estan a la cua de la cua de la possibilitat de ser admesos a Europa en condició d’asil.” Quan Sallarès els va parlar del concerts fets a Barcelona per a l’acollida de refugiats, un d’ells va preguntar interessat: “Com són els camps de refugiats a Barcelona? Oberts o tancats?”
Per a Sallarès, en aquest camp de refugiats les relacions entre els que ajuden i els que són ajudats és difusa. La conclusió provisional de Sallarès és entendre el voluntariat de tantes persones que de forma espontània s’han organitzat per ajudar en aquest camp de Sèrbia com un acte d’amor. “Un amor no identitari, cap algú que no saps qui és, ni d’on ve ni que fa. [Cap a algú que] no parla la teva llengua i ha de fer un esforç, tu i ell.” Aquest acte d’amor ens canvia a tots.