Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Les pràctiques artístiques són el meu punt de referència, el lloc des d’on exposo, parlo, ensenyo, penso. Vull dir que em dedico a coses que habitualment s’entenen com a pràctica artística i a d’altres que no, però la meva manera d’abordar qualsevol qüestió està afectada pel fer i el pensar des del treball en l’art. No sé com em definiria.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
Crec que no parlaria de necessitats més enllà de les que comporten les condicions bàsiques de l’existència. Penso que faig aquesta feina per un cúmul de casualitats i mitges decisions. Estimo el que faig però no ho necessito, crec que parlar de necessitat en aquests termes és una rèmora del romanticisme. Intento que la meva pràctica sigui una forma d’investigar i observar el que m’envolta des del pensament crític aplicat a l’estètica, així que les conseqüències més immediates les buscaria principalment en les maneres d’entendre, per a mi, i espero que per a d’altres també.
Et serveix el marc disciplinari i institucional actual?
La disciplina i la institució són dues coses que cal erosionar, cal treballar activament per erosionar-les, de manera més o menys discreta, cadascú des de les seves possibilitats. No em serveix i alhora em serveix perquè és el context en el qual treballo, al qual responc.
On trobes els teus principals interlocutors?
Arreu, tinc la sort de tractar amb gent de molts tipus.
Pots viure del que fas?
Reconec que he mirat si només fèieu aquesta pregunta als artistes, perquè em semblava un clixé, i m’ha agradat veure que ho demaneu a tothom. Sí, visc del que faig, amb dificultat, com tothom, imagino, i entenent el que faig, com deia a l’inici, com una constel·lació de treballs de diferents tipus. Tampoc em sembla malament. Em sembla malament la precarietat, però estic en contra de la visió romàntica de la pràctica artística que menysprea qualsevol feina que no sigui art, com una manca de puresa o una mostra de poca vàlua. Això és una mentida que ens perjudica a nivell material i també emocional, i cal combatre-la.
Què canviaries, si poguessis, per tal que el teu treball tingués més sentit?
Per a mi el que fa que tingui sentit és intentar tenir cura dels processos que es fan visibles en el meu treball i també dels que no. Això implica entendre el tracte amb col·laboradors, industrials, proveïdors i tot allò que succeeix sense fer-se públic al mateix nivell que les relacions que es produeixen a la cara pública o oficial del meu treball. Significa també reconèixer que hi ha qui fa el que jo no sóc capaç de fer, per manca de temps o d’habilitat, ampliant les meves possibilitats. També tenir en compte què i qui permet que jo pugui estar treballant en un ofici que no té horaris ni final, considerar qui té cura de mi. És una cosa de la qual procuro ocupar-me, i en la qual crec que hi ha molt recorregut a fer.
(Iquitos, Perú, 1982) Artista que viu i treballa a Barcelona. Llicenciada en Belles arts i Màster en Produccions artístiques i recerca per la Universitat de Barcelona, es va formar també com a escultora a l’Escola Massana. Va obtenir la beca PAIR de la Fundació Suñol, la beca de creació artística de la Fundació Guasch-Coranty i la beca del CoNCA per a la recerca i la creació en els àmbits artístics i del pensament. Ha estat artista resident a SMART (Amsterdam), amb una beca A’dam Hangar-SMART del programa internacional d’intercanvi HANGAR-AECID.