(Barcelona, 1973) Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb estudis de cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals i viu en trànsit entre Barcelona, Mèxic DF i altres ciutats, on du a terme els seus projectes artístics. Ha exposat a la Fundació Miró de Barcelona, al Museu d’Art Carrillo Gil de Mèxic, a l’Americas Society de Nova York, a l’Organització Nelson Garrido de Caracas, al Centre Cultural Montehermoso de Vitòria, al Laznia Centre for Contemporary Art de Gdansk, a la Galleri Image d’Aarhus, a l’OK Centrum de Linz, i a La Capella de Barcelona, entre d’altres. Sallarès utilitza el vídeo com una via d’investigació antropològica, però també com un instrument narratiu, capaç de produir relats a partir de la complexitat de la realitat. Un dels seus treballs més destacats és Las muertes chiquitas, on analitza l’orgasme femení.
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Sóc una artista visual que des de l’àmbit artístic realitza projectes d’investigació de llarga durada i amb dimensió social sobre temes essencials com la violència, la mort, el sexe, la legalitat, l’amor o la veritat. El tema transversal dels meus treballs però, és el que jo resumeixo amb el concepte de “la vida viscuda” i que defineixo com allò que cadascú fa amb el que la vida li ha donat i li ha tret (ja que no som el que ens passa, sinó allò que fem amb el que ens passa). Crec que la vida viscuda hauria ser declarada patrimoni de la humanitat i convertir-se en un dret col·lectiu que no només vincularia als vius sinó també als morts. Defenc la qualitat investigadora de l’àmbit artístic perquè crec que l’art genera, més enllà d’obres, coneixement específic de manera específica i que en el seu procés de treball estableix relacions especials i per tant, una ètica de treball concreta. Un altre aspecte a destacar del meu treball és que quasi sempre el realitzo a l’estranger (o amb estrangers) perquè considero que actualment hi ha una “certa condició
d’estrangeria” inherent i fonamental en les nostres vides que fa que tothom s’hagi sentit algun cop estrany (o estranger) a la seva ciutat, a la seva terra, a la seva família, amb el seu cos, la seva sexualitat, el seu gènere o les seves idees.
Quina necessitat t’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
M’inspira la necessitat de treballar des dels marges on es situen les pràctiques artístiques que es qüestionen a sí mateixes i als discursos dominants imposats, des de la llibertat que implica qualsevol fet veritablement creatiu. També ho fa la necessitat de conèixer mons, conèixer altres persones i conèixer-me a mi mateixa amb l’objectiu de generar espais i formes que propiciïn els vincles i l’empatia que crec, n’és sovint la seva principal conseqüència. La possibilitat d’aprendre, conviure i compartir amb els “subjectes” sobre (i amb) els que treballo durant el procés creatiu (que mai són només objecte d’estudi) és també una necessitat i sovint (sortosament) una conseqüència.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
No massa, però tampoc el descarto absolutament. De fet penso que ni tot el que passa al marge del sistema disciplinar i institucional actual és el més interessant i recuperable; ni tot el que passa a les institucions és inservible o lamentable. A part, no crec en una crítica a la institució que no incorpori també una autocrítica perquè em molesta l’arrogància que a vegades trobo en ambdós marcs (institucional i alternatiu) quan són qüestionats. Molts dels meus projectes —tant en el seu procés de creació com en el seu procés de difusió o exposició—, han barrejat marcs alternatius i institucionals amb la voluntat de subratllar el fet que tots dos espais es poden i s’haurien de complementar.
On trobes els teus principals interlocutors?
Jo penso (i voldria creure que és cert) que els trobo a tot arreu. També és així perquè els busco arreu i perquè cerco estratègies de trobada amb interlocutors inesperats (ja sigui durant el procés de treball quan he treballat amb comunitats concretes o amb disparitat de subjectes o durant el procés “expositiu” que gairebé mai és estàtic i que incorpora altres espais i interlocutors). Tampoc mai he pensat que els meus projectes tinguin interlocutors específics i crec que bona part dels projectes d’art contemporani més potents actualment, el que han fet realment és obrir el ventall d’interlocutors més enllà dels agents i del públic especialitzat. I crec que una prova d’això és que investigadors d’altres camps (ciències socials, psicologia, periodisme, activisme o filosofia) s’endinsen al món de l’art (quan fa uns anys només era a l’inrevés), perquè estan interessant-se per les possibilitats del llenguatge i la pràctica artística i del que aquesta pot generar.
Pots viure del que fas?
No, les meves produccions no troben sortida al mercat de l’art ni tinc feina estable. El que sí he anat aconseguint és desenvolupar el meu treball gràcies a ajuts o subvencions (la majoria públics però últimament privats) que he anat sol·licitant i on incloïa una molt humil partida pressupostària (un exemple de l’auto-explotació en el món artístic a la que ens veiem abocats), per a pagar la meva feina. També rebo honoraris per la meva participació intermitent en exposicions o pels drets d’exhibició de les meves obres (un dret que, vagi de pas, recull el Codi de Bones Pràctiques Professionals del món de l’art que es va aprovar amb un pacte transversal del sector l’any 2008 però que en els darrers anys està essent poc respectat no només des de les institucions sinó des dels propis artistes). La meva base econòmica ara mateix és molt precària i s’alimenta de l’acumulació de petites feines variades més o menys vinculades a la meva trajectòria artística.
Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?
Desitjaria que el meu treball a part d’un sentit tingués una utilitat (per a mi i per als altres) i que pogués convertir-se en un servei públic o bé comú. A la vegada penso que aquesta clara voluntat d’utilitat també té un perill: sacrificar certa llibertat que és indispensable per a la creació. M’interessa però, observar i llegir aquesta contradicció i treballar des d’ella perquè la inseguretat que implica afrontar aquesta contradicció em sembla un gran motor creatiu (i de vida). El que canviaria és que la institució evités que la situació econòmica fos tan dura pels artistes per impedir desgastos que aboquen a desercions, que els pressupostos (i sobretot les direccions conceptuals i aplicacions reals dels mateixos) fossin més propers a les dinàmiques plurals que existeixen (per tant partissin de consultes al context i a les associacions professionals) i que des de les institucions es respectessin més els drets dels artistes que ja es van acordar i lluitar en el seu moment. Que es facilitessin noves vies d’accés als treballs artístics per tal de potenciar tot això. També fóra bo trobar espais i formes on els artistes poguéssim explicar el que ens afecta per a poder generar diàlegs, solidaritats i des d’allà nous interlocutors.