Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?

Escriptura, edició, traducció. Al llarg de la meva vida l’ordre d’aquests tres elements ha anat canviant. Vaig començar treballant de manera gairebé exclusiva com a traductor; després l’edició (l’edició de clàssics, concretament) va ocupar més espai; ara és a l’escriptura que dedico més temps i més esforços, i per això em defineixo com a escriptor.

Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?

Puc escriure per donar sentit a un tros de món, o per fer trontollar sentits massa feixucs, especialment les jerarquies modernes que encara ens dominen, o per reviure experiències de lectura que m’han trasbalsat. Segurament escriuria encara que això no tingués cap conseqüència. Però sí que en té: pot crear o transformar imaginaris, despullar formes de poder, donar una veu pública a persones o tradicions o llocs que no en tenen. El moment més meravellós és quan un lector solitari, amb els ulls al·lucinats davant una bellesa estranya, s’adona que ja no tornarà a veure el món com abans. Però aquest moment l’escriptor ja no el presenciarà, i suposo que és bo que sigui així.

Pel que fa a l’edició i la traducció, potser la necessitat que les inspira, i que de fet les connecta amb l’escriptura, és la de fer-me una tradició. La tradició no és res que et vingui donat, no és una herència: és una conquesta individual en un entorn determinat. La tradició entesa d’aquesta manera t’allibera de repetir els clixés de la teva època i et permet anar més enllà de la rutina invisible del teu punt de vista; és un diàleg amb uns amics que et fan més fort amb les seves rèpliques i sempre demanen més de tu.

Et serveix el marc disciplinari i institucional actual?

L’escriptura no és una disciplina i no ho ha de ser, però es nodreix de totes les disciplines. Jo tinc formació acadèmica: sóc filòleg clàssic i he estudiat música, i he procurat mantenir lligams amb la universitat, on ara faig algunes assignatures com a professor associat, però alhora he treballat sempre en el sector editorial. Tenir un peu a cada banda potser m’ha ajudat a mantenir una certa independència d’esperit. En aquest sentit les institucions m’han estat útils, però sé del cert que no podria consagrar totes les meves energies a un únic lloc dins una institució o a una única disciplina ben acotada: l’avorriment (o alguna cosa pitjor) em devoraria. L’escriptura necessita distància per poder ser fidel als fets més bàsics de la vida.

On trobes els teus principals interlocutors?

Són els amics i la família. Són ells els qui em parlen de les qüestions més fonamentals, que em diuen les paraules més fondes. Després, naturalment, he trobat alguns interlocutors en el món editorial i universitari, en les xarxes socials i en actes com ara els clubs de lectura. I al capdavall, si ho penso bé, n’he trobat i aspiro a trobar-ne a qualsevol lloc: una part de la feina d’escriptor consisteix a aprendre a escoltar i mirar tothom, a saber apropiar-se el punt de vista de l’altre, encara que aquest altre no tingui res a veure amb tu.

Pots viure del que fas?

Sí.

Què canviaries, si poguessis, per tal que el teu treball tingués més sentit?

Faria que el gust de llegir i escriure impregnés més tots els nivells educatius i l’esfera pública. Que es transmetés aquest gust amb sentit del joc i de la responsabilitat. Que la promesa moderna de l’alfabetització universal no fos només un mecanisme per convertir les persones en peces funcionals dins l’engranatge de la societat, sinó una manera de fer-les més sensibles a la seva llengua i a les llengües, al fons lingüístic de l’ésser humà, a les limitacions de la raó abstracta i dels discursos universalistes.

(Solsona, 1979) Filòleg, traductor, escriptor i editor. Recentement ha guanyat el Premi Llibreter de Literatura Catalana 2017 per Els estranys (Edicions de 1984).

  • Català
  • Castellano