(Barcelona, 1975) Professor de Teoria social i política a la Universitat de Barcelona, on treballa amb el Grup de Recerca en Ètica Economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials (GREECS). La seva feina gira al voltant de l’economia política de la democràcia. En particular, s’ha interessat en les lectures contemporànies de la tradició republicana i en la proposta de la renda bàsica de ciutadania. Ha fet recerca a la Càtedra Hoover d’Ètica Econòmica i Social de la Universitat Catòlica de Lovaina, al Centre for the Study of Social Justice de la Universitat d’Oxford, al Grup de Sociologia Analítica i Disseny Institucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i amb el projecte TRAMOD (“Trajectories of Modernity”) de l’ERC/UB. Membre de la junta directiva de l’Observatori DESC i vicepresident de la Xarxa Renda Bàsica, ha estat secretari de la Basic Income Earth Network (BIEN) i forma part del Consell Assessor Internacional d’aquesta organització. És membre del consell de redacció de la revista SinPermiso. Entre les seves publicacions destaca La ciudad en llamas. La vigencia del republicanismo comercial de Adam Smith (Montesinos, 2010). Ha estat coeditor, amb Daniel Raventós, de La renta básica en la era de las grandes desigualdades (Montesinos, 2011) i coordinador de Revertir el guión. Trabajos, derechos y libertad (Los Libros de la Catarata, 2016). Ha publicat també el poemari Boreal Invierno Austral (Animal Sospechoso, 2016).
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Em moc en l’àmbit de les ciències humanes i socials. Intento defugir o, com a mínim, qüestionar la fragmentació habitual d’aquestes ciències: sociologia, antropologia, economia, història, ciències polítiques, etc. Per això reivindico, senzillament, el terme “ciències socials” (o “ciències humanes i socials”), unes ciències socials que, alhora, crec que han d’estar atentes a resultats provinents de disciplines adjacents (la psicologia evolucionaria, posem per cas). Per tant, fins i tot m’atreviria a dir que la barrera entre “ciències” i “lletres” ha de ser posada en dubte. Dit això, sí que crec que hi ha una línia divisòria: la que separa la descripció de la prescripció. En ciències humanes i socials (hi incloc, també, la filosofia), sovint fem anàlisis d'”allò que hi ha”. Quan fem això, ens dediquem a la “ciència social positiva”. Altres vegades, en canvi, fem propostes d’intervenció i de transformació social: en aquest casos, parlem de “ciència social normativa”. En el meu cas, em dedico a ambdues coses, tractant, per una banda, d’estudiar què és això que anomenem “capitalisme” i quines transformacions ha viscut en les darreres dècades; i, per l’altra, fent propostes d’intervenció social, com la renda bàsica de ciutadania i, més en general, paquets de drets socials, que em sembla que podrien ajudar a contradir la dinàmica desposseïdora del capitalisme en qüestió i a capacitar-nos per anar desplegant vides més nostres, vides més pròpies.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
M’agrada defensar el que podríem anomenar “principi de curiositat” o de simple “atenció” envers les coses. No cal “necessitar” res per dedicar-se a les ciències humanes i socials: senzillament, hi ha fenòmens que et criden l’atenció i t’hi dediques. Ara bé, també s’ha de dir que la selecció de l’objecte d’estudi molt sovint està motivada per certa voluntat transformadora. En el meu cas, l’estudi de les condicions materials (i simbòliques!) de la llibertat republicana em sembla interessant per poder articular projectes d’ambició emancipatòria. Quins efectes té aquesta feina? La veritat és que no ho sé, que em costa dir-ho. Però m’agradaria pensar que formo part d’un amplíssim intent, científic però també polític i ben present al carrer durant els últims anys, de pensar i fer-nos amb els mitjans necessaris per autodeterminar-nos en tots els àmbits de les nostres vides. I aquesta temptativa col·lectiva sí que n’està tenint, d’efectes, i a molts nivells.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
Voldria pensar que la universitat pública encara pot ser un espai de llibertat per alimentar aquesta tasca d’estudiar sense coaccions com és el món en què vivim, i de (re)pensar, amb tota la gosadia possible i amb plena consciència del conflicte que això implica, com ens agradaria anar transformant-lo. Precisament per ser pública, la universitat ha de permetre alliberar-nos del finalisme, la impaciència i la miopia amb què sovint les institucions privades tracten el coneixement. Per tant, la resposta immediata a la pregunta, que en el meu cas té molt a veure amb la universitat, és afirmativa i, fins i tot, esperançada. Ara bé, també s’ha de destacar que a la universitat d’avui hi trobem productivisme i molta velocitat, i això no és una bona notícia si del que es tracta és de prendre’s el temps i els esforços necessaris per mirar de prendre la mida de les coses i reflexionar sobre la seva possible transformació. Per altra banda, la precarietat laboral, sovint extrema, que pateixen molts universitaris suposa un entrebanc molt greu que posa constantment en risc la possibilitat que la universitat acompleixi aquesta funció social que se li suposa. En aquest sentit, crec que els moviments de defensa del caràcter públic de les nostres universitats, unes universitats, ens diuen, que han d’esdevenir espais realment habitables on puguem fer volar la curiositat i l’atenció, adquireixen una importància cabdal. Dit tot això, cal afegir que la universitat no és, ni per mi ni per molta altra gent, l’únic espai on podem trobar-nos per tractar de “saber, fer i comprendre”, com diu el títol d’aquest cicle. Crec que també hem de celebrar el fet que, des de sempre però potser amb més intensitat des de l’esclat de la crisi i la irrupció de fenòmens com el 15-M, hagin proliferat projectes de coneixement, d’aprenentatge i de transformació sota la forma d’ateneus, centres socials, revistes electròniques o en paper, llibreries i editorials independents, àgores virtuals de moltes menes i un llarg etcètera. La presència d’aquestes “altres institucions” i la seva interrelació, a vegades, amb les institucions formals “de sempre” deixa fruits que no poden passar desapercebuts. De fet, crec que un cicle com el que heu organitzat no seria possible si aquells que hi participem, com a ponents o no, no haguéssim tingut la impertinència de decidir que el nostre lloc no era únic, sinó que volíem unes trajectòries institucionalment més promíscues. Òbviament, em guardaré molt de dir que ha estat un invent de la meva generació o de les darreres dècades, però sí que crec que avui tot això és ben visible.
On trobes els teus principals interlocutors?
La relació amb els estudiants segueix sent crucial. Malgrat les notícies apocalíptiques que a vegades se’ns fan arribar, trobo que els estudiants tenen una enorme curiositat, sens dubte superior a la que teníem els estudiants universitaris d’aquells anys 90 tan apagats. I investiguen pel seu compte, i et diuen que els reis van despullats, i sovint et posen contra les cordes. Després poden treure un sis i mig, però em sembla que estem obrint espais sensibles de comunicació entre professors i estudiants. I, òbviament, tot això activa, en molts sentits. Per altra banda, tot allò que jo porto a l’aula ho he treballat i après amb i dels meus companys de recerca. De fet, bona part del que estic responent avui és reflexió compartida amb (i apresa de) gent amb qui llegeixo i escric. Però, com deia abans, hi ha altres espais, no universitaris, sense els quals no hi hauria possibilitat d’enfocar una mica la fotografia. Estem vivint un moment històric en què es trenquen pactes socials que venien de lluny, en què els móns dels treballs (en plural) es reconfiguren, en què les expectatives i els horitzons polítics es belluguen, i els moviments socials o organitzacions i projectes col·lectius que tracten de combatre la bèstia desposseïdora que és el capitalisme per sortir del laberint, a banda de jugar un paper crucial en termes polítics, s’estan convertint en miradors preciosos per tractar d’entendre alguna cosa. Òbviament, de lluites i d’espais n’hi ha molts i de molt interessants, però, en el meu cas, formar part del projecte editorial SinPermiso, participar a organitzacions per la promoció social i política de la proposta de la renda bàsica com la Xarxa Renda Bàsica o la Basic Income Earth Network i poder treure el cap sovint a l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) té tot el sentit del món, tant des d’un punt de vista polític com des d’un punt de vista purament epistemològic.
Pots viure del que fas?
Sí, jo cobro un salari com a professor universitari. La pregunta és si el que faig em serveix per viure com m’agradaria viure. I la resposta torna a ser que sí, però hi ha certs malestars derivats del productivisme i de la velocitat imposada des de fora dels que parlava abans. Si la cosa va de “saber, fer, comprendre” i ens ho prenem seriosament, ens convé pensar (i practicar!) l’atenció, la lentitud, allò del xup-xup, etc.; i ens convé protegir-nos de la sobre-comunicació, de la impaciència que a vegades tenim per saber si allò que fem ens servirà per alguna cosa de manera immediata. Crec que calen, insisteixo, condicions materials (laborals, però no només) i simbòliques per acostar-nos al coneixement d’una forma no només més profunda, sinó també més lliure, amb més capacitat d’anar escollint al llarg del temps les activitats i els projectes que el cos, des de l’atenció i la curiositat, ens demana, amb la flexibilitat que exigeixen unes vides amb necessitats i interessos canviants. Em sembla que tot això és important per dotar de més sentit el nostre dia a dia. I sovint costa.
Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?
Suposo que la resposta a la pregunta anterior respon també aquesta darrera pregunta. És així, oi?