(Girona, 1990) Llicenciat en Filosofia i màster en Comunicació i Estudis Culturals per la Universitat de Girona. Actualment dedica la seva investigació doctoral al fenomen de l’autoajuda. És coautor de l’assaig Mediterròniament. La catalanitat emocional (Núvol, 2013) i col·laborador habitual a diversos mitjans com SalonKritik, Barcelona Metròpolis, PlayGround Magazine, El Matí Digital o Núvol. El digital de cultura.
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Descriuria el meu àmbit de treball com un espai bastant heterogeni i inestable: parteixo del camp de filosofia (i, en concret, del submón de la filosofia política i ètica) però miro de posar-la en diàleg amb altres disciplines, com la sociologia o els estudis literaris. I si afirmo que és heterogeni i inestable no és només pel necessari eclecticisme discursiu, sinó pel fet que no parteixo d’un marc teòric preestablert a partir del qual contrastar realitats i deduir conclusions. Més aviat miro de servir-me de les diferents disciplines i tradicions de pensaments com si es tractessin de caixes d’eines. El risc d’aquest plantejament és evident, ja que enfrontes la possibilitat sempre present d’estar construint un Frankenstein teòric inconsistent i contradictori. Em puc definir, per tant, com algú que fins ara ha tingut prou sort com per poder-se arriscar a fer aquesta recerca tal com ha volgut.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
Primer de tot, la necessitat de comprendre. Busco comprendre –per poder-me explicar i, llavors, explicar als altres- un fenomen com el de la cultura de l’autoajuda, que em sembla èticament desastrós i políticament preocupant, però que al mateix temps resulta fascinant i que és impossible de comprendre des d’una posició de repulsió, rebuig o condemna absoluta. No puc saber quines són les conseqüències reals d’aquest explicar i explicar-me, però confio que a la llarga esdevingui una porta oberta més a la forma d’entendre aquesta realitat: una porta transitable per algú que mai s’hi havia acostat des d’aquesta distància crítica. D’aquí la importància que la investigació acadèmica no resti tancada dins la universitat. Malgrat tot, crec que tampoc podem fer-nos il·lusions respecte a l’impacte que aquest tipus de plantejaments poden tenir: la filosofia potser és un martell, sí, però és molt petit.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
Em serveix en el mateix sentit que la llibertat negativa pot ser considerada una forma de llibertat, això és, en el sentit que em deixa fer, que no m’obstaculitza –o, com a mínim, no ho fa de forma determinant. Però és cert que resulta difícil ajustar una investigació d’aquest tipus a un marc disciplinar molt burocratitzat, i més si es té en compte que els estàndards acadèmics que predominen en el món de la investigació defugen aquests tipus de plantejaments, ja sigui perquè cauen en la suplantació del model humanístic per un altre inspirat en el mètode científic –que no s’ajusta a l’esperit filosòfic més enllà d’en la seva vessant més sistemàtica– o bé perquè redueixen la filosofia a un exercici escolàstic dins d’un llenguatge per a iniciats.
On trobes els teus principals interlocutors?
El tema és molt llaminer i actual, la qual cosa fa que pugui trobar interlocutors de tot tipus, en la mesura que tothom té opinions formades sobre la qüestió –ja que per la seva pròpia naturalesa convida a un posicionament maniqueu a favor/en contra–. Això fa que el tema pugui estar present i discutir-se en mitjans generalistes. Més difícil és trobar un espai dins del món acadèmic: no hi ha revistes especialitzades, grups de recerca, ni tan sols una tradició unitària que parteixi d’unes mateixes premisses per abordar la qüestió. Potser on és més fàcil trobar interlocutors és en la tradició sociològica que parteix de les idees de Nobert Elias. Per tant, resulta més fàcil trobar interlocutors en l’esfera pública (diaris, revistes divulgatives o d’entreteniment, xerrades, clubs de lectura, editorials) que no pas en les institucions universitàries i en els circuits especialitzats.
Pots viure del que fas?
Fins ara he pogut perquè he gaudit d’una beca predoctoral per dur a terme la meva investigació. Un cop se m’acabi, que serà en breu, descobriré la resposta a la pregunta.
Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?
D’una banda, modificar el model acadèmic sota el qual s’ha subjugat la recerca en filosofia (i en general les humanitats): recuperar el caràcter assagístic i literari d’aquesta en detriment de la visió més sistemàtica i resultadista. L’imperi del paper i la revista acadèmica ha portat al fet que s’abordin els problemes filosòfics com si es tractés d’experiments en biologia. Així mateix, s’hauria de posar límits a l’acceleració que la pròpia dinàmica institucional incentiva: publicar, publicar, publicar. D’altra banda, i això ja s’ha repetit infinitat de vegades, millorar els vasos comunicants entre la universitat i l’esfera pública: que la cultura es trobi bandejada sistemàticament dels grans mitjans no es deu només a la racionalitat productivista d’unes institucions que funcionen de facto com empreses, sinó també per la convicció que el públic no està disposat a tractar amb uns continguts que no pugui consumir.