(Poblet, 1979) Poeta, agitador cultural i professor del Màster en Art Sonor de la Universitat de Barcelona. És cofundador del col·lectiu Projectes poètics sense títol-propost.org. Va ser codirector de Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) i va dirigir el festival de pràctiques poètiques actuals PROPOSTA al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2000-2004). També va ser comissari, amb Eugeni Bonet, del cicle de cinema Pròximament en aquesta pantalla sobre cinema lletrista al MACBA (2005). És coautor de les obres de teatre ¡Wamba va! (2005), Puaj./Ecs. (2005) i La belbel underground (2006), i autor dels llibres de poesia Gaire (Pagès, 2012) i El terra i el cel (LaBreu, 2013). Ha publicat, acompanyat de la banda electrònica Bradien, els discos Pols (spa.RK, 2012) i Escala (spa.RK, 2015). Ha practicat diverses vessants de la poesia (poesia visual, escrita, instal·lació, poesia oral, acció poètica), tot i que el seu treball se centra en la poesia sonora i el recital en directe. A banda de la seva activitat en l’escena contracultural barcelonina, ha presentat el seu treball en festivals i programacions de poesia arreu d´Europa, a la Xina, els Estats Units i diversos països de l’Amèrica Llatina. En paral·lel, també ha treballat com a assessor en polítiques culturals
Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Amb el pas dels anys, cada vegada em costa més definir-me i hi dedico menys energia. Crec que els fets ja defineixen per si sols, i d’altra banda vivim en un moment en què les hibridacions i els marges marquen les nostres inquietuds culturals i socials. Amb tot, puc dir clarament que provinc de la poesia, aquell gènere literari nòmada, que parteix del fragment, la música i el silenci, empeltat en totes les expressions culturals. De fet, crec que la poesia ha marcat molts aspectes del segle XX: des dels moviments d’avantguarda —liderats la majoria per poetes— fins a la publicitat, que ha begut molt de la poesia concreta i la visual, passant per la música i les arts escèniques. La paraula, dita o escrita, feta matèria o feta pensament inclement, marca bona part del nostre present: la fragilitat envers la reproductibilitat digital. Potser no es venen gaire llibres de poesia, però és que no hi ha poesia —i molta— en el hip hop o en les arts visuals actuals?
A partir de la meva passió per la poesia i per l’espai urbà, bàsicament he desenvolupat la meva activitat en quatre grans fronts: la creació poètica (bàsicament a través de recitals), la gestió cultural (organització de festivals de poesia, principalment), les polítiques culturals (com a pensador independent i també com a assessor) i la gestió empresarial (que és el que em dóna els pèmpins per viure i crear). En els cas dels tres primers àmbits, formen un tot amb múltiples connexions. I per damunt de tot, un humà curiós que camina, observa i s’amara de la ciutat.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
La cultura crec implica una set de coneixement, una necessitat d’explicar-se el món i una manera de relacionar-s’hi. La necessitat? No sé d’on prové, no sé de quina necessitat es tracta. Diria que és un instint profund que no podem dominar. La llum sovint prové de motius obscurs, amagats. De vegades penso que també és un contracte: interpel·lar el món, incidir-hi, per poder, a l’altre extrem, reivindicar la necessitat de ser un que pensa en solitud. I pel que fa a les conseqüències, no puc parlar més enllà de mi mateix: la conseqüència és una vida tolerable.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
Crec que el fet de partir de la poesia ja implica desbordar els marcs disciplinaris. La poesia és nòmada, es transmet per múltiples canals, i de seguida es fa evident que un marc no et serveix si és la curiositat el que et guia. Pel que fa a les institucions, provinc del teixit independent i sé per experiència que el marc institucional no és l’únic espai des del qual podem actuar. Diria, però, que actualment no es tracta de definir els límits del marc institucional sinó de fer evident que, enfront de l’ecosistema cultural, la institució no pot actuar de director d’orquestra o àrbitre, sinó com un element que se situa en un dels costats i que estableix relacions diverses amb tot el conjunt: de vegades de prop, cooperant, de vegades senzillament ajudant, de vegades totalment al marge de moltes expressions culturals. Però és que la institució només cobreix una part de la cultura, de la mateixa manera que la política desborda el poder institucional i ens interpel·la directament a cadascú de nosaltres, encara que ens situem als antípodes de la gestió política institucional.
On trobes els teus principals interlocutors?
Diria que acostumo a trobar-los caminant distret o mirant la línia de l’horitzó. Vivim en una ciutat plena de veus: de vides i contradiccions.
Pots viure del que fas?
Vaig decidir fa deu anys fer un canvi important en la meva vida i deixar de viure de la cultura —fos com a poeta o com a gestor cultural— i muntar una empresa que em permetés estar en contacte amb la cultura però m’assegurés un mínim d’ingressos mensuals. És així com vaig crear una empresa de serveis de traducció i correcció enfocada al sector cultural, la correccional (serveis textuals). He reivindicat sempre la professionalització del món de la cultura i la necessitat de deixar enrere aquesta precarietat que acompanya sense raó la vida cultural. Però no hi ha guany sense pèrdua: la tensió entre autonomia, dependència econòmica i llibertat és sempre present en el món de la cultura. En el meu cas, més que una renúncia, ho he viscut sempre com un alliberament: no haver de guanyar-me la vida amb l’activitat poètica m’ha donat més llibertat per crear i per dir, més integritat. I això és molt important, per a mi. I encara més quan puc dir que estimo l’ofici, la gent amb qui treballo i la feina que faig.