Les reflexions d’Oriol Fontdevila són reveladores perquè beuen d’una mirada lúcida i desenganyada de la pròpia experiència com a comissari d’exposicions contemporani. La seva tasca de comissari independent és inseparable de la de crític d’art, la seva reflexió teòrica vol anar lligada a una performativitat, a un poder d’actuació en el marc de la mediació cultural. El preocupa especialment la lleugeresa amb la qual es viu la indefinició de l’art contemporani, que al deixar de ser problematitzada ens aboca al conservadorisme. Fa temps que medita amb calma quins són els límits, el sentit i el valor de l’art i de la seva professió en el si de museus. En aquesta aula oberta, ha assumit el repte de qüestionar-los per reivindicar una transformació. Considera que la causa de l’estancament actual de l’art contemporani es troba en l’estructura i la burocràcia excessivament immòbil de les institucions culturals. Titula la conferència, fent-se ressò de la de Garcés, “L’art en transició i les seves resistències”.
Una experiència particular paradigmàtica
Oriol Fontdevila inicia la conferència narrant una experiència personal que constituirà l’espina dorsal de les seves reflexions. Es tracta d’una experiència concreta fruit del treball de comissari dins un museu d’art contemporani el nom del qual no vol recordar. Lluny de ser una anècdota, podria haver succeït en qualsevol altre museu o fundació, i per això la considera paradigmàtica del sector de l’art en el context actual. Resumidament, Fontdevila explica que, contractat com a comissari independent en un museu, tenia l’encàrrec d’articular una plataforma per a la producció de projectes artístics nous, això és, d’artistes en fase de promoció. Tradicionalment, la institució en qüestió destinava per aquest tipus de projectes un pressupost alt a la producció d’un objecte material i un de baix als honoraris dels artistes participants. Aquest plantejament segueix la lògica moderna d’entendre l’art fonamentalment com a objecte estètic i assumeix que, en acabar el projecte, l’artista pot vendre l’obra material produïda per obtenir un benefici -venda d’altra banda fictícia en el context espanyol-. Fontdevila té clar que l’art contemporani no pot basar-se només en la producció d’objectes materials, sinó que ha de consistir també en la construcció de coneixement compartit, en teixir una xarxa que impliqui la participació del públic i la societat. Així, va proposar canviar el costum institucional amb un projecte que convidava els artistes no només a crear uns objectes amb valor material, sinó també produir coneixement obrint l’obra a una dimensió educativa sostinguda en el temps. Així, buscava una relació amb el públic que no es limités a ser receptor passiu de l’obra, sinó que es vinculés activament amb l’artista, l’obra i el museu. En el pla teòric tot es veia amb bons ulls, no era una proposta revolucionaria dins els paràmetres de l’art contemporani, però dur-la a terme a la pràctica sí que demanava canvis substancials en l’estructura burocràtica del museu: era necessari reestructurar els pressupostos del departament de producció, reordenar el pla del departament comunicació, i també implicar intensament el departament d’educació. Fontdevila explica amb cert esgotament les tensions i resistències que es van generar en el si de la institució. La incapacitat burocràtica d’assumir els canvis va culminar amb el comentari sintetitzador d’una de les treballadores:
– “Mira, portem més de 20 any s treballant d’una manera, i no ho canviarem per la teva exposició.”
El detonant de la reflexió teòrica
El ponent diu no recordar el que va respondre en aquell moment, però avui, amb la calma que brinda el temps, té clar què respondria.
– “Per mi no canviéssiu absolutament res, i menys per un projecte o pel projecte dels artistes que us he proposat, sols tingueu en compte la paradoxa d’apel·lar a un hàbit d’una estructura que es diu que ha estat immòbil al llarg de 20 anys per produir i distribuir quelcom que vol ser anomenat art contemporani.”
Per Fontdevila, el museu i l’art contemporani viuen en aquesta contradicció. És un sistema altament conservador en els seus processos, mediacions i protocols, que alhora genera la ficció que allà es produirà la revolució cultural.
El museu ha de superar tan la utopia del cub blanc com la distòpia relativista
L’anècdota té valor perquè com a crític d’art és capaç de connectar-la amb un context temporal ampli. En l’actualitat, diu, els museus i les institucions culturals estan estancades en mescla de dos paradigmes incompatibles que han marcat l’evolució de l’art al llarg del segle XX. El primer paradigma és l’idealisme estètic que acaba amb formulacions com les del cub blanc als anys 20. Segons aquest, els objectes artístics tenen un valor transcendent i un poder d’intervenció sobre la realitat privilegiat, desvinculat de l’artista, del comissari o del públic. El museu apareix doncs com un espai neutre, un cub blanc que simplement possibilita la trobada epifànica entre el públic i l’objecte artístic. El segon paradigma neix passats els anys 50 a partir de la sociologia crítica de pensadors com Pierre Bourdieu o Michel Foucault. Es produeix un gir copernicà en què l’objecte artístic ja no té valor per si mateix, sinó que són els mediadors de l’art, això és, comissaris, directors de museu o els mateixos artistes els que decideixen si allò és art o no ho és, contextual i contingentment. En la trajectòria com a comissari i crític d’art Fontdevila es troba amb la incapacitat que tenen les institucions culturals tant de superar el paradigma de l’idealisme estètic del cub blanc, com també el seu contrari, l’absència d’un valor intrínsec de l’obra, que deixa la construcció del valor d’aquesta als diferents agents -artista, públic, mediadors- d’una forma que cal aprendre encara a articular. Fontdevila veu la necessitat fusionar aquests dos paradigmes en una sola síntesi que superi els dos oposats aparentment incompatibles. Aquesta síntesi, factible en el terreny de la performativitat, és el que ha de permetre no caure en el relativisme de la sociologia crítica ni tampoc en el transcendentalisme de l’idealisme estètic. La clau de volta d’aquesta síntesi està en la mediació entre públics, l’artista, i el museu. L’articulació fàctica d’aquests ha de permetre un art en permanent transició, que se li permeti buscar la incertesa, allà on apareix el seu valor veritablement democràtic. Si volem que les propostes culturals surtin de l’aïllament en què són concebudes i connectin amb la realitat social, Fontdevila defensa que les estructures en les quals es duen a terme han de ser permeables i mòbils s’han de poder revisar estructuralment. Cal, doncs, deixar de treballar com s’ha fet en els últims 20 anys.
El museu s’ha d’adaptar als seus mediadors si vol incentivar la democràcia
Si les estructures del museu han de ser mal·leables és perquè cal escapar tant de l’idealisme com del relativisme estètic. La reflexió de Fontdevila no pretén ser només crítica, sinó també propositiva. Cal per tant respondre la pregunta de com s’han d’articular aquestes transformacions. L’art és, defensa el comissari, fonamentalment polític i performatiu. Això és degut al fet que la mimesi no ha estat mai una simple còpia creada per a la contemplació estètica, sinó per transformar el món, per canviar-ne la percepció comuna o fins i tot projectar-hi nous atributs que no havien estat vistos. Per aquest mateix motiu Plató ja volia desterrar els artistes de la República. Neutralitzar o negar els atributs polítics o performatius de l’art condueix a recloure’l en el superflu o a invisibilitzar una política subjacent. El museu que es creu intocable, el del cub blanc, té uns objectes seleccionats per experts o per una elit cultural, i demana que tothom els accepti i consumeixi de manera homogènia. És hereu del paradigma il·lustrat de la democratització cultural que s’ha demostrat fal·laç, ja que està construït de forma vertical i té efectes més subjugadors que emancipadors. Fontdevila defensa que l’art ha d’incentivar una major democràcia, però per aconseguir-ho, és fonamental no tallar “totes les seves xarxes de mediació contingent on es podria ubicar per generar canvis en la realitat”. I això significa que en un museu, “el diàleg no hauria de ser tant amb l’objecte artístic sinó amb l’espai del comissariat, de la governança, de l’estructura.” La democràcia radical que reivindica Fontdevila és, seguint Rancière, una comunitat de narradors i traductors. Per tant, “la funció pública o política de l’art hauria de ser inserir més democràcia en estructures que tenen el perill de quedar anquilosades.”
Futur. Cal superar tan el comissari neutral com el comissari autor
Per acabar, és interessant posar la mirada al futur. El comissari d’art contemporani no és neutral, això és acceptat des de l’aparició de la sociologia crítica. Oriol Fontdevila defensa que tampoc s’ha de posicionar com a autor. El que ens proposa avui és més revolucionari del que pot semblar. Ni comissari neutral ni comissari autor, sinó que “el treball comissarial obeeix més en lidiar amb la política de les infraestructures institucionals, i a treballar amb el que està instituït, provocant canvis”. El comissari d’art, doncs, ha de contribuir a un art en permanent transició.