AULA OBERTA #3: MANEL OLLÉ

Manel Ollé

Presentacions

Per a la present crònica convé que em presenti. Així s’entendran millor algunes de les reflexions que aportaré. Treballo de professor de secundària a un institut de Barcelona, on imparteixo les assignatures de filosofia, física i francès al batxillerat, així com dues assignatures de ciències a la ESO. Aquesta experiència docent em confronta amb una problemàtica que, a vegades bandejada dins el debat educatiu, ha ressonat al llarg de les tres aules obertes. Estic parlant de la desmotivació, del desinterès per l’aprenentatge del currículum escolar que no es redueix a les assignatures de lletres sinó que afecta també les de ciències. En una aula de batxillerat hi ha sempre un grup significatiu d’alumnes que respon amb convicció, si els ho preguntes, que la major part d’assignatures que estudien no els interessen i que tampoc els serviran per a res. Només s’hi impliquen, és clar, perquè és el que s’espera d’ells i en vistes a les possibilitats laborals que s’obriran quan obtinguin el títol. Hi ha altres alumnes, convé reconèixer-ho també, que troben sentit a allò fan i gaudeixen aprenent. En qualsevol cas, aquests últims no són majoria i la conferència de Manel Ollé, enfocada a donar sentit i valor a les humanitats, m’ha portat a repensar reiteradament la desmotivació als instituts.

Manel Ollé ofereix set propostes per esperonar les humanitats que, tot i que no n’ha parlat de forma directa, condueixen inevitablement a un concepte fonamental, la curiositat. La curiositat permet repensar la problemàtica de l’educació escolar i a la vegada introduir la figura polièdrica d’Ollé. Ell es defineix simultàniament com a investigador “dins i fora de la universitat, dins i fora dels mitjans de comunicació”. Poeta, professor d’història i cultura xinesa, assagista, crític literari, traductor… És, em sembla a mi, algú que cultiva una curiositat incisiva, transversal i creadora que va més enllà de les tendències predominants en el mercat. És una curiositat disposada a incomodar, a mirar allà on cal encara que faci mal. El seu discurs és fèrtil perquè entreteixeix permanentment conceptes procedents de la poesia, de l’assaig, de la cultura xinesa i de la tasca de professor.  Si la intel·ligència creadora consisteix a trobar similituds en idees aparentment allunyades, la manera que té Ollé de fer-la sorgir és obrir la mirada a horitzons amplis en el temps i en l’espai.

La curiositat

És interessant desenvolupar el concepte de curiositat, que vincularé a la conferència d’Ollé i també a la problemàtica educativa. L’ésser humà tendeix per naturalesa al coneixement, ens diu Aristòtil a l’inici de la Metafísica. És a dir, l’ésser humà és curiós per naturalesa. La curiositat alimenta la set de saber, d’ampliar horitzons. Tots els nens neixen amb aquesta curiositat intrínseca -els que són pares ho han comprovat-, ja que l’aprenentatge és una necessitat per habitar el món. A més, per Aristòtil, aprendre va acompanyat d’un plaer intrínsec, vinculat als sentits, independent de la seva utilitat. I jo afegiria que el plaer també va vinculat al domini i la previsió que desenvolupem sobre el món a través d’aquest, això és, a la seva utilitat. En qualsevol cas, la curiositat ens empeny a (desitjar) endinsar-nos en nosaltres mateixos i a afinar el judici del món que ens envolta. De la curiositat en resulta la capacitat de fer-nos nostre el món, de transformar-nos, de “saber, fer i comprendre” allò que permet i dóna valor a la vida. Aquesta curiositat, i aquí és on aquest concepte es vincula amb Manel Ollé, no està confinada a una realitat particular de bon inici i per sempre, sinó que és flexible, es dirigeix en múltiples direccions i busca, no obstant, construir un saber holístic, interconnectat i profund que doni sentit a l’experiència i al futur. Les humanitats, sembla dir-nos Ollé tan a través de la seva praxis com del seu discurs, es creen a través d’una mirada curiosa, oberta, interconnectada, per la qual es necessita persistència, calma i valentia. Sospito que per Manel Ollé la poesia, la cultura xinesa, la crítica literària, l’assaig… formen part d’un mateix tot, d’una mateixa mirada plena d’intensitat que es dirigeix en múltiples direccions però que retorna i s’unifica en un saber interconnectat. Aquesta curiositat, intrínseca a tots nosaltres, és la que Ollé anomena ”apertura” i que reivindica com a aspiració fonamental per a les humanitats. Personalment, jo demano repensar les condicions necessàries per transportar aquesta curiositat i apertura també en l’àmbit educatiu.

El desinterès a l’institut

Davant d’aquest plantejament, la pregunta que m’he fet de forma recurrent des de la perspectiva docent és indefugible. On està reclosa la curiositat, l’apertura a nous horitzons de la que parla Ollé? Què està succeint en l’aprenentatge escolar que té com a conseqüència el desinterès i la desconnexió davant el currículum acadèmic? Per què l’activitat acadèmia és tantes vegades curta de mires, tancada en si mateixa, endogàmica? Semblem abocats, en el sector educatiu i també cultural, a l’escenari que descriu Plató en el mite de la caverna. En aquest, els individus s’acomoden i s’aferren a la seva ignorància, defugint l’esforç, el sacrifici i la valentia que implica tota obertura d’horitzons, però també renunciant sense saber-ho al seu plaer i potencial emancipador. La conferència va abordar, sense proposar-s’ho directament, les causes d’aquest desinterès i d’aquesta desconnexió tant en l’àmbit educatiu com cultural. Més que fer un estudi sociològic, però, el ponent sembla dir-nos que per connectar les  humanitats amb els reptes de la societat contemporània, i això és també, per escapar del desinterès, cal fer de les humanitats un saber obert al món i al diàleg, que fugi del gremialisme i l’autoreferencialitat per comprometre’s amb la realitat del nostre temps. D’aquesta necessitat ja en va parlar Marina Garcés a la conferència inaugural, i Ollé s’afegeix al diàleg.

Set aspiracions

Manel Ollé ens proposa set aspiracions que haurien d’assumir els sabers i les activitats humanístiques si volem dotar-les de sentit, fer-les imprescindibles. Al llarg de les dues aules obertes anteriors, ha quedat clar que dins el projecte epistemològic del capitalisme del que parlava Garcés no es produirà espontàniament cap projecte cultural emancipador. Així, Ollé ens proposa combatre la passivitat i la tebiesa d’unes dinàmiques culturals que tendeixen a entretenir, a endormiscar i a convertir els individus en consumidors de “productes [culturals] adotzenats i igualats a la baixa”. És a dir, si no es renoven les aspiracions de les activitats humanístiques, aquestes esdevindran estèrils i quedaran confinades a la marginalitat. Les humanitats, sembla dir-nos, per a esdevenir imprescindibles, s’han de retrobar amb la nostra naturalesa, radicalment curiosa i assedegada de saber, per construir ponts de diàleg entre sabers i comunitats, ampliar horitzons i construir una cultura global compartida basada en la permeabilitat i el reconeixement mutu. Aquest replantejament és necessari també portar-lo, és evident per a mi, a l’àmbit educatiu. Si no es fa, l’aprenentatge resulta estèril o, en el millor dels casos, simplement finalista en el sentit que definia Casassas.

Aspiració #1. Apertura. En un món interconnectat, és absurd i anacrònic pretendre que el que passa en altres cultures no ens ateny. El que succeeix a l’altre punta del món ens afecta i nosaltres afectem. La pobresa, la immigració, la precarietat, els refugiats, per citar només alguns exemples, fan palès que la globalització ha interconnectat el món. Així, és necessari per a les humanitats obrir la mirada i ampliar els horitzons, connectar realitats aparentment aïllades per construir un coneixement compartit que possibiliti el diàleg i la comprensió a entre diferents països i cultures. L’ús actual de les tecnologies de la informació i comunicació no genera espontàniament consciència crítica, sinó aïllament, individualisme i passivitat. Hi ha excepcions, és clar, i són aquestes les que cal desenvolupar tan a través de la nostra praxis individual com a través d’un projecte polític, com deia també Casassas a la conferència anterior. El naixement de la xenofòbia i de moviments d’ultradreta a diferents països d’Europa, o les incomptables tragèdies que viuen els refugiats són la mostra que les humanitats encara no han assolit aquest repte necessari. Només mitjançant aquesta condició d’apertura podrem construir un món més habitable, entre tots.

Aspiració #2. Independència crítica i creativa. “Esquivar tota instrumentalització, no servir al poder, però servir-se’n i saber-lo portar dignament si cal.” Ollé demana fugir de gregarismes i gremialismes, buscar una apertura integradora que no ha de passar necessàriament per la militància política, però sí pel “compromís amb la creació, la crítica, la reflexió i amb els problemes concrets i generals”. Les humanitats no han de ser un discurs tancat convertit en simple eina. La independència en les humanitats s’exerceix “incomodant, desplaçant el tauler de de debat, mai agenollat davant les jerarquies de poder intel·lectual o de qualsevol mena”.

Aspiració #3. Conversa amb coetanis i antics. Les humanitats han d’estar en diàleg amb la història i l’actualitat, és a dir, s’han de moure en coordenades geogràfiques i temporals amplies. Ollé declara que cal respondre als “missatges” que ens envien els veïns i als que ens han llegat els nostres predecessors a través de la cultura. L’herència cultural, allò que ens arrela a un passat encara que no ho vulguem, només pot ser resignificada des de la presa de consciència. La passivitat i l’aïllament davant aquests ecos condueixen al tancament d’horitzons, a una divisió més simplificada i maniquea. En definitiva, Ollé ens diu que les humanitats, quan prenen valor, és quan són capaces de crear les condicions de possibilitat del diàleg, i això es genera a partir del reconeixement mutu.

Aspiració #4. Referencialitat. Significa “ser conscient de la projecció social [de les humanitats], de què aporten o poden aportar les ficcions, els llibres, les reflexions, els raonaments, les imatges que posem en circulació.” Però també vol dir “ser conscient del caràcter germinal, productiu, multiplicador, influent o de punt de partida que pot tenir el que fem o diem, els que argumentem per als altres.” Així, en un present on la saturació informativa genera flaixos instantanis, la capacitat de generar discurs, de generar referents i a la vegada de projectar-los socialment, és imprescindible.

Aspiració #5. Lentitud o persistència. És el retorn reiterat i constant a uns llocs, uns temes, uns gestos, unes pràctiques. Fer el discurs enmig de les fogonades de present discontinu i hipnòtic. Generar relat més enllà del presentisme de l’economia dominant. Casassas ja ens va parlar de la lentitud en la conferència anterior, de la necessitat de prendre’ns el temps i la calma per poder pensar. En el seu cas, però, el que volia aconseguir era fer diana amb la realitat més que generar relat, una distinció que pot semblar de matís però que duu un equipatge conceptual al darrere. Seria interessar obrir una debat al respecte per generar punts de trobada.

Aspiració #6. Radicalitat. “No quedar-se en la tebior ni el bany maria”, és ser capaç moure’s “a repèl de les expectatives del mercat o de la institució, vol dir anar més enllà del joc i incloure a més el foc.” Evidentment, Ollé admet que s’ha de pactar amb el món, que s’ha de sobreviure en relació amb institucions. Però la radicalitat de la que parla la trobem en noves iniciatives independents, que actuen “al marge de la lògica dels oficialismes i del mercat mainstream, al marge d’un coneixement domesticat i instrumentalitzat”. Ens parla de premsa independent com La directa, Núvol, Espai en Blanc o Crític, iniciatives editorials independents com Males Herbes, l’Avenç, Adesiara o Sembra llibres,  llibreries com La Caníbal, La Calders, o iniciatives docents com l’Escola Bloom de literatura o l’Escola d’Humanitats Artkhé. Totes aquestes són propostes radicals en el sentit que descriu Ollé i que han de donar sentit de les humanitats.

Aspiració #7. Inacabament. Aquesta és la condició essencial de les humanitats i del pensament, del que ja va parlar Marina Garcés en la primera Aula Oberta, i de la qual Ollé no va voler abordar més que amb una cita, que transmeto al final de la crònica.

Sobre educació

En l’àmbit educatiu, les set aspiracions per a les humanitats em fan pensar en la necessitat de transmetre als alumnes la necessitat de ser curiosos, d’obrir-se al món per poder-lo transformar. Voldria desvetllar la consciència de que l’ordre actual del món no és l’únic possible, imperatiu, sinó que s’ha creat històricament, contingentment. Cal afrontar el repte de fer visibles els agents que condueixen l’ordre econòmic i cultural per poder actuar sobre ells, individual i col·lectivament. Voldria dir-los que entre tots,  (sembla ingenu dir-ho de tan poc que es creu) podem fer més habitable el món. Obrir la mirada, els diria, i intentar comprendre els fils que mouen els mitjans de comunicació, la les corporacions tecnològiques i tot un conjunt de fenòmens interconnectats, és un requisit indispensable per a fer-ho. Cal, doncs, que siguin curiosos, que s’interessin pel món, que tinguin una actitud activa (i no passiva) en la configuració de la pròpia vida.

La pregunta que em farien immediatament els i les alumnes, i amb tota la raó de fer-la, és si pretenc que ampliïn la seva mirada i consciència crítica a partir de les dinàmiques i dels continguts que s’imparteixen en la major part d’assignatures a la ESO i batxillerat. Per començar, la filosofia, una assignatura que es proposa fomentar una mirada crítica i independent, està essent posada en qüestió permanentment dins el currículum de batxillerat. Als ulls d’una majoria d’ells, molts dels continguts tradicionals són buits de sentit, i en poca mesura satisfan la seva curiositat, que es mou en moltes més direccions del que el currículum ofereix. Plantejaments com els de la coneguda d’Escola Nova 21, de tipus competencial i adaptada al nou paradigma tecnològic i cognitiu, intenten oferir una solució no només a la manca d’aprenentatge amb sentit, sinó al fracàs escolar i altres problemàtiques que ara no tracto. Aquestes iniciatives no són evidentment la panacea, i per tant les humanitats haurien d’assumir la tasca d’entrar en un debat que, si no s’alimenta, quedarà monopolitzat pel paradigma de la pedagogia constructivista actual, d’una banda, i  pel projecte epistemològic del capitalisme, de l’altra. Aquest últim, capitanejat per grans corporacions com Google, Apple o Facebook amenacen amb fer-se amb el control d’una educació que hauria de ser fruit d’un projecte col·lectiu emancipatori i no d’empreses a la recerca de productivitat. Sense pretendre més exhaustivitat que la que permeten les reflexions sorgides de la conferència d’Ollé, deixo aquest debat obert a l’espera de respostes que caldrà abordar entre tots.

Manel Ollé y Marina Garcés

Final germinal

Ollé va acabar la conferència amb una cita literària de Maurice Blanchot. “La literatura s’adreça cap a si mateixa, cap a la seva essència, que és la desaparició. I en aquesta desaparició constant, sempre en moviment, sempre a punt de no ser-hi i sempre emergent alhora… hi ha la base de la creació, d’un inacabament fundacional, germinal, productiu.”

 

  • Català
  • Castellano