Doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford, i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà. Fa classes de diverses matèries del camp de la genètica i ha publicat més de cinquanta articles científics en revistes especialitzades. En l’àmbit de la divulgació científica, ha publicat set llibres per apropar la ciència a la ciutadania, així com diversos llibres de text. Col·labora habitualment amb diversos mitjans (El Punt Avui, Ara, La Vanguardia). L’any 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General».

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?

Em considero una persona pluridisciplinar. Bé, de fet, per ser honestos, això és el que m’agradaria ser. I el meu àmbit de treball n’és un reflex (i vull conscientment que sigui un reflex d’això). S’inscriu en la biologia, més concretament en la genètica i la neurociència, però amb la vista posada en la interacció d’aquestes disciplines amb la societat. Faig recerca i imparteixo docència en aquests àmbits, dins i fora la Facultat de Biologia de la UB, on tinc la meva ocupació laboral principal. Quan dic que tinc la vista posada en la interacció d’aquestes disciplines amb la societat em refereixo a diverses qüestions, totes elles entrellaçades.

D’una banda, perquè considero que el motor principal de la ciència -com ho ha de ser també el de qualsevol altre camp del coneixement, científic, tecnològic i humanístic-, ha de ser millorar la qualitat de vida global, principalment a través de la dignificació de la vida (vida humana i de la resta de la naturalesa). D’altra, perquè crec fermament en l’empoderament social per decidir el futur individual i col·lectiu, però aquest empoderament no és efectiu sense la possibilitat d’incrementar la cultura global de la societat, també -però no només- en temes científics. És en aquest sentit que una de les meves activitats és la divulgació de la ciència (aquí cal distingir el concepte de comunicació científica -explicar conceptes, processos o descobertes científiques- del de divulgació científica -que inclou la comunicació científica i, a més, els components ètics i socials que se’n deriven).

A cavall entre tot això, fa uns anys em dedico a investigar i divulgar en temes de neuroeducació. És a dir, en com les descobertes en neurociència poden ajudar a millorar les estratègies educatives. Ho faig des d’una premissa que, malgrat ser ideològica (o precisament perquè és ideològica), guia tot el meu treball en aquest camp: l’objectiu principal de l’educació (o dels processos d’aprenentatge) ha de ser ajudar les persones a créixer en dignitat (la qual cosa inclou també els aspectes socials i professionalitzadors, entre molts altres).

Tot això m’ajuda a definir-me, però “no sóc” només això: pare de fills adolescents i espòs convençut, muntanyenc, viatger dels cinc continents a la recerca de natura i cultura, motorista “cruiser”, lector àvid de poesia, assaig i filosofia, afeccionat al teatre de petit format i  a la dansa contemporània, …

Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?

La necessitat principal que m’inspira és aprendre. No concebo la vida sense la possibilitat d’aprendre coses noves cada dia, de qualsevol àmbit, sense restriccions. Aprendre em fa gaudir, i aprenc també per contribuir fins allà on pugui al gaudi global de la societat. És aquí on m’agradaria trobar les conseqüències del que faig.

Et serveix el marc disciplinari i institucional actual?

El marc disciplinari i institucional actual pot resultar molt atractiu des del punt de vista organitzatiu, però n’ s’ajusta a la realitat. La realitat és transversal i complexa, i és per això que crec que s’ha d’avançar en la interdisciplinarietat. És per això que m’agradaria poder-me definir com una persona pluridisciplinària. Hi ha també un aspecte “pràctic” en la interdisciplinarietat, i és que els grans avenços culturals s’assoleixen -o sorgeixen- als territoris fronterers entre diverses disciplines, on les limitacions d’una són precisament les oportunitats de l’altre (i viceversa).

On trobes els teus principals interlocutors?

Els principals interlocutors els trobo al món de la cultura, tant científica com humanística, malgrat el gremialisme fa que tot sovint persones que destaquen en un camp no volen saber res dels altres -i fins i tot a vegades menystenen el treball que fan els que busquem volgudament la interdisciplinarietat-. Dit d’una altra manera, els meus principals interlocutors els trobo en persones concretes que comparteixen alguns d’aquests punts de vista, dins i fora de l’acadèmia, però no en cap “estament” acadèmic concret.

Pots viure del que fas?

Puc viure del que faig perquè tinc una font d’ingressos constant, a través de la meva plaça a la Universitat de Barcelona. Tanmateix, el que faig no acaba d’encaixar en cap camp acadèmic establert, la qual cosa mutila les meves possibilitats de promoció. Una mutilació que, tanmateix, accepto com a preu a pagar per poder fer el que faig (la qual cosa no vol dir que no pensi que caldria canviar-ho).

Què canviaries, si poguessis, per tal que el teu treball tingués més sentit?

Perquè el meu treball tingués més sentit canviaria la manera “acadèmica” de valorar precisament la interdisciplinarietat, atès que massa sovint no cau dins de cap dels compartiments pràcticament estancs establerts. I sense un reconeixement valoratiu acadèmic, la vida dels acadèmics es complica innecessàriament i, a la fi, cal renunciar a idees o projectes per mantenir-se dins “l’acadèmia”.