(Gandia, 1987) Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i màster en Estudis Comparats de Literatura, Art i Pensament per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment desenvolupa la seva tesi doctoral a la Universitat de Nova York i ha estat seleccionat per fer la residència d’investigació artística de Tabakalera i de la Fundazioa Donostia/San Sebastian 2016. Premi nacional al rendiment acadèmic, ha publicat articles d’investigació a revistes internacionals com el Journal of Spanish Cultural Studies (“Revueltas lógicas: el ciclo de movilización del 15M y la práctica de la democracia radical”, 2014), o Sociologías (“Contar hoy la violencia de ayer: vídeo y literatura actual sobre la transición política española”, con Julio Souto Salom, 2013). També ha publicat capítols de llibre sobre el projecte megafone.net de l’artista Antoni Abad (“El artista como maestro ignorante: la colectivización de la voz artística”, 2014), i la representació mediàtica de la població migrant (“Las imágenes llegan antes. Notas en torno a la subexposición y la sobreexposición de la migración ilegalizada en España”). Ha participat en congressos especialitzats als Estats Units, Canadà, Irlanda i Espanya. Ha publicat articles de crítica cultural i anàlisi polític a mitjans nacionals i internacionals.

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?

D’acord amb la meua afiliació institucional actual, sóc un doctorand a la Universitat de Nova York, on treballe en una tesi sobre les pràctiques de cinema militant en torn les lluites del “llarg 68”. Si ens remuntem més enrere, sóc llicenciat en història de l’art. Tot i que més aviat podria dir que sóc un fugitiu de la història de l’art: gràcies a algunes professores i professors a la carrera vaig aprendre aviat a desconfiar de la construcció històrica i social de la categoria “art”. Això em va dur a explorar marcs d’anàlisi visual no circumscrits a definicions disciplinàries estrictes. En particular m’interessa molt la relació problemàtica entre cultura visual i política, una qüestió que en la meua tesi estic explorant en un moment històric específic (les lluites del 68) amb uns materials d’estudis concrets (l’anomenat cinema militant) i en diàleg amb un ventall de perspectives diverses: des de teoria de gènere a urbanisme crític passant per història social. Amb tot, mai no m’he sentit còmode reduint el meu treball a un marc acadèmic estricte o simplement especulatiu. L’estudi del passat només és interessant en la mesura en que ens permet qüestionar el present. En eixe sentit, recentment he coordinat un projecte de “recerca artística” a Tabakalera (Sant Sebastià) que aspirava no sols desbordar els marcs acadèmics convencionals sinó sobre tot a qüestionar què passa quan, des del present, tornem a mirar, pensar i manipular les imatges del 68. Durant mesos de treball col·lectiu, hem produït peces artístiques i cinematogràfiques, hem discutit pel·lícules amb públics diversos, hem organitzat tallers audiovisuals amb estudiants de secundària… i personalment he après moltíssim en el procés. Em costa molt destriar aquestes activitats del meu treball de recerca: el que em preocupa és pensar com podem socialitzar la producció de coneixement, com podem obrir el treball de recerca i fer-lo aterrar en pràctiques socials concretes, exposar-lo a mirades diferents i imprevistes, en definitiva treure’l dels automatismes autorreferencials que molt sovint promou una determinada concepció del treball acadèmic.

Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?

Abans parlava d’una insatisfacció amb determinats tractaments acadèmics de la història de l’art. I no em referisc simplement als marcs explicatius que podem identificar fàcilment com més canònics i conservadors, que sens dubte hem de combatre. Tinc la impressió que molt sovint la relació entre pràctiques polítiques i pràctiques culturals s’explica, fins i tot dins d’una certa tradició de “pensament crític”, en uns termes de subordinació: tal o qual pràctica cultural seria política en la mesura en que il·lustra, acompanya o es compromet, des de fora, amb pràctiques “pròpiament polítiques”. D’aquesta manera les pràctiques culturals esdevenen una mena de decorat, una guirlanda que adorna “la-política-de-veritat”. És una lògica jeràrquica, que distingeix entre unes pràctiques veritablement determinats i unes altres subalternes, secundàries. Això és molt frustrant i desmobilitzador, perquè fa l’efecte que el treball de les humanitats només pot aspirar a ser una mena de comparsa cultural de la política realment rellevant.
El que m’interessa, en canvi, és explorar el valor directament polític de les pràctiques culturals. Crec que la història ens demostra que les imatges i les paraules són camps de batalla política fonamentals. Per exemple, la construcció del projecte neoliberal ha sigut un exercici cultural colossal. El neoliberalisme no ha esdevingut hegemònic només a cops de porra i de plans d’ajustament estructural del FMI: també ha mobilitzat una maquinària cultural aclaparadora. Sobre les cendres de les lluites radicals del 68 ha passat una veritable piconadora cultural, capaç de socialitzar idees culturalment molt complexes: que no hi ha alternativa en la direcció de l’esdevenir històric, que els límits d’allò possible són unívocs, que la transformació social és una utopia incompatible amb el pensament adult, etc. Aquesta batalla s’ha lliurat amb paraules, amb imatges, amb narratives històriques, amb marcs explicatius. Crec que quan es pren consciència d’aquest problema, i sobre tot quan explorem críticament pràctiques culturals integrades en altres coordenades de pensament i pràctica política (com ara el cinema militant), ens podem retrobar amb tradicions d’emancipació molt apoderadores. No es tracta d’esperar que el passat ens done lliçons o ens indique què hem de fer, sinó de recuperar la confiança en la nostra capacitat de prendre partit en pràctiques crítiques, que estan al nostre abast ací i ara, per habitar i entendre el món d’altra manera.

Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?

 Deia abans que la producció crítica de coneixement no s’ha de circumscriure només a la universitat sinó que hem de construir aliances, integrar les pràctiques acadèmiques en una constel·lació de sabers. Amb tot, no podem ser naïfs: el coneixement té arrels en institucions i les institucions defineixen unes condicions materials de treball. En el meu cas, la principal institució amb què interactue és la universitat. I crec que la universitat pública és un espai crucial i irrenunciable. Encara hi ha un potencial emancipador a la universitat que no podem menystenir. Aquest potencial està, però, amenaçat per una sèrie de problemes que afecten directament el treball universitari. D’una banda, hi ha una deriva, podríem dir “neoliberal”, que, en nom de la competitivitat i l’“excel·lència”, fa realment complicat desenvolupar pràctiques col·lectives i col·laboratives. S’ha creat un mercat del pensament. És literal: hi ha “agències de rating” de la qualitat acadèmica, revistes o editorials que cotitzen a l’alça o a la baixa, indicadors estandarditzats d’avaluació, etc. Aquesta deriva mercantilista ha creat una lògica de competitivitat global on les universitats públiques europees s’han llançat, crec, de forma irresponsable. Mai no hi podran competir amb els grans gegants acadèmics nord-americans. La pregunta és si ho han de fer. I crec que no. De veritat volem prendre com a referència un sistema fortament privatitzat i basat en l’endeutament massiu dels estudiants? No ens caldria més aprofundir en un model social i públic d’universitat, renunciant a una espiral de competitivitat global? Açò no vol dir que la universitat pública catalana o espanyola siga un tòtem intocable, de fet crec que mereix un exercici de crítica radical. A casa nostra hi ha una universitat dual: d’una banda, hi ha una aristocràcia acadèmica, molt endogàmica i tancada a qualsevol canvi estructural de fons, però que paradoxalment sovint es lamenta amb nostàlgia per la decadència de la institució universitària. Baix trobem un precariat acadèmic que treballa en condicions materials molt dolentes, i això és un problema que és extensible a la resta d’institucions culturals. Què fem amb tota la força de treball precària (becaris, professors adjunts, falsos autònoms), que regala o ven a preus ínfims la seua força de treball en el sector cultural? Aquests problemes, fortament interconnectats, crec que llasten les possibilitats de dur a terme un treball crític de coneixement amb un retorn social significatiu des de la universitat.

On trobes els teus principals interlocutors?

Estic immensament agraït per haver trobat docents i companyes i companys a la universitat que són interlocutors fonamentals en el desenvolupament del meu treball. Com deia, la universitat encara és un espai d’intercanvi molt valuós i que hem de defensar. Hi ha, però, espais no acadèmics que han jugat i juguen un rol fonamental per a mi: estic pensant, per exemple, en projectes com Traficantes de Sueños o Espai en Blanc que han creat espais de pensament i aprenentatge polític molt potents. O la xarxa d’espais culturals autogestionats (ateneus, centres okupats) que aposten per la socialització d’eines crítiques. La mobilització social sempre genera pensament crític. Per exemple, crec que el 15M ha sigut per la meua generació un motor de pensament fonamental, i personalment considere que moltes preguntes que bateguen al rerefons de la meua recerca estan directament impregnades per l’experiència del cicle de lluites obert pel 15M.

Pots viure del que fas?

 Sí, com a doctorand a NYU tinc una beca per cinc anys per desenvolupar el meu projecte de recerca, compaginat amb docència, i recentment he rebut una beca externa per allargar un any més el meu contracte doctoral. Em sent un privilegiat: conec moltes companyes i companys a Espanya que estan desenvolupant els seus projectes de recerca, de gran qualitat, en condicions extremadament precàries i inestables. Hi ha, però, un problema addicional que crec que s’ha de posar sobre la taula. La crítica feminista de l’economia ens ensenya que hi ha indicadors de benestar i qualitat de vida que no encaixen en valors estrictament quantificables. La precarització actual del sector cultural i acadèmic no ateny només la desmonetarització: la temporalitat contractual, la mobilitat forçada i la competitivitat brutal del mercat acadèmic també genera unes vides emocionalment molt fràgils, amb vincles afectius molt precaris, amb una inestabilitat personal sempre al límit. Crec que és crucial tindre en compte les vides precàries que està produint el treball acadèmic i cultural actual més enllà del problema de la desmonetarització, tot i que aquesta és el símptoma més immediat i punyent.

Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?

No em sent gens còmode “prescrivint” línies d’acció. Amb tot, a l’hora de pensar propostes de canvi, crec que és molt important insistir en una idea que Marina Garcés ha emfatitzat des del plantejament d’aquesta Aula Oberta: no ens calen receptes maximalistes de grans gurus, ni grans relats nostàlgics que assumeixen que qualsevol temps passat era millor. Ja estan passant coses interessants al camp del pensament crític, hi ha tota una constel·lació de pràctiques de coneixement emancipador que s’estan posant en pràctica dins i fora de la universitat, i potser hem de començar per posar-les en valor, preguntar-nos com teixir aliances, federar projectes diversos. En compte d’inflamar-nos en discursos de gran radicalitat verbal potser el que necessitem més que mai és aprendre els uns dels altres.

  • Català
  • Castellano