“Hem de començar a perdre el respecte a les humanitats”

Eudald Espluga ha defensat en aquesta aula oberta una tesi tan incòmode d’assumir com interessant. Per fer-ho es serveix del terme “gentrificació”, un neologisme en la nostra llengua que permet sintetitzar, explica, la situació en la que es troba el pensament crític actualment. Abans d’entrar en detalls, és interessant resseguir l’etimologia d’aquesta paraula. Gentrificació prové de l’anglès “gentry” i es pot traduir com l’elitització o l’aburgesament d’un barri pobre que passa a ser habitat per gent rica. La gentrificacó implica l’exclusió d’allò que no és rendible en pro de la inclusió d’allò que sí que ho és -seguint el ritme sinistre de les lleis del mercat i del poder-. Al seu torn, aquest fenomen va lligat també a una transformació urbanística i arquitectònica. Als barris antics, allà on hi havia carrers laberíntics o construccions a mig derruir, comença a imposar-se el desig d’un barri planificat i diàfan, d’edificis vistosos i de grans carrers il·luminats. Tot en nom, diguem-ho clar, de la seguretat i la practicitat.  És a través d’aquesta imatge urbanística traslladada al camp del pensament que Espluga critica la situació de les humanitats en l’actualitat. Per gentrificació entén “la transformació del pensament en una eina eficient, pràctica, expeditiva, que simplifiqui i estructuri una realitat que d’entrada se’ns presenti com a indòcil, diversa i que ens la torni més dúctil, més aprehensible i més homogènia.”

Inspirant-se en el filòsof alemany Odo Marquard, que anirà apareixent al llarg de la conferència, Espluga distingeix tres sentits diferents de gentrificació associats a tres pretensions vanes de les humanitats.

Primera gentrificació: La idealització de la crítica.

Espluga alerta que el pensament crític es pensa a si mateix “com l´últim reducte gal de la subjectivitat”, és a dir, com un a fora de tot. Com si les condicions de la seva producció estiguessin al marge tot allò que eventualment pretenen criticar -les lleis de mercat, un món racionalitzat, un capitalisme neoliberal, etc-. Per Espluga, el pensament crític genera la ficció d’una exterioritat inclosa, d’un afora que podrà transformar el dins. “En aquest joc de transició rau aquest efecte gentrificador, [ja que] la promesa de pensament crític duu implícita la promesa d’un espai habitable, d’un espai rehabilitat, previsible i tranquil·litzador.” Defensa que la crítica, quan pretén situar-se en un afora, queda reduïda a mera ideologia i “acaba generant una espècie de biaix analític que reforça els mateixos patrons culturals que aspira criticar en la mesura que acaba oferint una sortida merament simbòlica”. Ara bé, no sé fins a quin punt la crítica d’Espluga és contradictòria. El pensament crític, fins i tot a través d’una gentrificació que simplifiqui i estructuri la realitat, el que es proposa és oferir un sortida que no sigui merament simbòlica, sinó pràctica.

En qualsevol cas, els exemples -que podeu trobar en el vídeo- dels que es serveix Espluga per mostrar-ho són múltiples i suggeridors, van des dels premis que s’ha inventat la cadena MTB a la “millor crítica al sistema”, passant per la interpretació nihilista habitual de David Foster Wallace fins a un passatge de novel·la de Don DeLillo.

Un altre element interessant de la conferència és quan argumenta que les humanitats, tot i el que ve d’exposar, no es troben determinades pel fet de trobar-se dins el sistema que les fa possibles. “La premissa simplificadora segons la qual una espècie de capitalisme escuat s’hauria apoderat de les nostres emocions [i pensaments], manipulant-nos tothora i destruint els valors a través de les seves males arts mercantilistes” és altra vegada exagerada. Servint-se d’una cita de l’assaig “Emocionense así” d’Eloy Fernandez Porta, el ponent arriba a una síntesi reveladora. “No, ni els publicistes corrompen l’amor, ni perverteixen les idees pures, no hi ha un fonament moral de la poesia o del pensar que desapareixi al traslladar-se als cartells. Aquest llenguatge, el del realista capitalista, participa d’allò pur i del regal incondicionat, i no només de manera retòrica sinó també estructural”. El pensament crític i les humanitats, sembla que ens vulgui dir Espluga, segueixen participant d’allò pur i incondicionat encara que estiguin produïdes en el si dels mecanismes del sistema, no cal que es pretenguin un a fora de tot per a poder realitzar la funció crítica. El que no queda clar és que, acceptant que això és així, no hauria de participar també el pensament crític, gentrificat si es vol, d’allò pur i incondicionat? És Espluga més exigent amb el pensament crític que amb l’amor o la poesia? I encara, es podria parlar també de gentrificació de la poesia o de l’amor?

Segona gentrificació: La subordinació del pensament al projecte.

La segona pretensió de les humanitats té a veure amb la utilitat, el projecte i l’emancipació. Espluga detecta que la inutilitat de la que es volen tenyir les humanitats és retòrica. Ho exemplifica amb el llibre de Nuccio Ordine “La utilitat de l’inútil” on, amb el joc entre diferents sentits de la paraula utilitat, acaba rehabilitant el servei de les humanitats a un projecte més ampli en que la vida pot esdevenir plena i significativa. En aquest punt Espluga alerta, seguint George Bataille, que tot projecte implica entrar en la lògica d’allò útil, racional, discursiu, pla i prosaic. Seguint aquesta línia, Espluga ens dirà que el pensament, si no vol gentrificar-se i trair-se a si mateix, no pot subordinar-se a la idea d’utilitat, projecte o emancipació. En aquest punt el lector es preguntarà evidentment si no és possible restituir un pensament no subordinat que, tanmateix, tingui potencial emancipador i sigui útil per algun projecte col·lectiu -tal i com demanava Marina Garcés a la primera aula oberta-. Em sembla que la resposta d’Espluga seriaT negativa, ja que si en algun sentit podria parlar d’emancipació, és en el d’una activitat humanística no subordinada a finalitats pràctiques sinó entesa com una praxis, això és, com una activitat que troba el fi en si mateixa.

“Resumint, amb aquesta segona pretensió de sentit del pensament, s’acaba optant per una segona via gentrificadora que fa impossible que el pensament tingui complexitat, profunditat o expressivitat. Se suprimeix el pensament abstret […] o la reflexió que ens obra les portes de la perplexitat. Sota la llei del projecte, la inutilitat de les humanitats es torna irreal i el gest improductiu de Bartleby esdevé un atemptat.“

Tercera gentrificació: El subjecte autònom com a garantia de la crítica

La tercera pretensió, i ja la última, està relacionada amb la identificació de pensament crític i subjecte autònom. El concepte de pensament crític s’ha rodejat, diu, d’una sèrie d’idees que giren al seu voltant, com són les d’originalitat, autenticitat o singularitat. La crítica cultural creu doncs que ha de sobreposar el pensament a la seva circumstància, trencar amb els prejudicis que l’envolten, per pensar fora del marc o de la zona de confort. El paper gentrificador de la crítica consisteix justament en desbrossar i rehabilitar, distingint allò que és sembla veritat d’allò que ho és realment.

“Per tant, aquesta tercera pretensió crítica consisteix en creure que el pensament pot autonomitzar-se del context que el fa possible i desfer-se de les seves arrels fins al punt de convertir-se en un pensament autàrquic, i en segon lloc, que és possible diferenciar netament entre representacions correctes, ètiques i políticament honestes d’una banda, i simulacres, prejudicis i ideologia de l’altre.“

 

Conclusió

En aquesta aula oberta, Espluga ens alerta que darrera la pulsió de diafanitat que caracteritza el pensament crític hi ha un element pervers. Servint-se d’una cita a Fernandez Porta, Espluga repeteix més d’una vegada que “Tot això [la gentrificació del pensament en les seves diverses formes] només té sentit com a reafirmació d’uns valors [els del capitalisme neoliberal] en el context de l’espectacle de la seva transgressió.“ Això és, les aspiracions actuals del pensament crític són merament simbòliques, han quedat absorbides en el sistema. La demanda que fa per a les humanitats i la filosofia, citant a Maria Zambrano, George Bataille i Ludwig Wittgenstein entre d’altres, està en la línia que formula Odo Marquard amb precisió. “La filosofia consisteix a mantenir al marxa les fàbriques de metafísica, és a dir, les fàbriques d’unes metafísiques que han de ser contradictòries entre si i han d’acabar produint un excedent de dissens. No ens calen respostes correctes a les preguntes importants, sinó respostes incommensurables que permetin mantenir totes les preguntes obertes.“

Ha volgut acabar la conferència amb una cita a Richard Rorty, amb el qual resumeix “la defensa d’un pensament més humil, confús, més contradictori, fins i tot més banal.”

“Hem de començar a perdre el respecte a les humanitats”