Com Bartleby, Íngrid Guardiola preferiria no fer-ho i tanmateix aquí està, a punt d’iniciar la conferència amb l’ànim -insinua irònicament- d’un esgarriacries. Es troba en la posició d’aquell que sent la necessitat ètica de trencar amb el políticament correcte per desvelar una veritat nua, encara que incomodi. Si partim del plantejament de Marina Garcés a la primera Aula Oberta, les humanitats són totes aquelles activitats que serveixen per donar sentit a les nostres experiències però, sobretot, per afirmar-ne la llibertat i dignitat. El problema, ens alerta Guardiola, és que dins la cultura de la imatge en la que estem immersos -principalment a través de les xarxes socials com Facebook, Twitter o Google- les humanitats es veuen impossibilitades de la capacitat d’afirmar la llibertat i la dignitat de l’experiència. Íngrid Guardiola tracta moltes qüestions durant una conferència dividida en dues parts. A continuació he resumit allò especialment interessant.

Primera part: el palau de vidre.

  • El mur semàntic dels mitjans.

Google, Twitter, Facebook… instauren unes regles del joc, “unes estructures estructurants” que ens indiquen sobre què podem parlar, de quina manera i en quins termes. L’ordenació de la informació a internet, ens recorda a través de l’exemple de buscadors com Google, “respon a una jerarquia econòmica, qui més paga té més visibilitat i està millor posicionat en l’esfera 2.0.” Aquest mur semàntic, ens demana Guardiola, ha de ser desmuntat i per a fer-ho el projecte humanístic ha de fer genealogia de la informació. És a dir, desemmascarar les relacions de poder en els mitjans de comunicació i analitzar “no tant el què es diu sinó com es diu i des de quins interessos.”

  • La carrera político-cultural

“El fet que a la xarxa sigui el lloc on es produeixen  la major part de discursos polítics i culturals -no com un afany d’explicar com funcionen les coses, sinó per posicionar-se en l’agenda dels que et donaran estatus econòmic o poder- fa que la honestedat intel·lectual sigui impossible. “ Mitjans com Twitter o Facebook, ens diu, han estat una eina perfectament perversa de concentració del debat públic, un lloc on la polèmica permanent d’estar a favor i en contra de les coses impossibilita la el diàleg real. Si volem escapar d’aquest cul de sac sembla necessari crear xarxes culturals alternatives a les provinents de Sillicon Valley.

  • La cripta de l’individualisme (i no el solar o el parc…)

“El jo neoliberal funda la seva identitat en el que fa, però no de cara als altres, sinó de cara a si mateix, és a dir, en la imatge que es fa de si mateix per agradar als altres.” En aquest acte s’està bescanviant la llibertat i la dignitat per la visibilitat, cosa que estronca el projecte humanístic. És el “sóc vist, ergo sum”. Però no només això, sinó que el reforçament del jo individual basat en la imatge d’un mateix obliga a treballar per les grans empreses de la comunicació com Facebook, Google, Amazon, Microsoft. La transferència de poder i d’informació a aquestes companyies, ens fa veure Guardiola, la fem d’una forma inconscient però voluntària i gratuïta. Ells ens donen serveis, correu electrònic, etc, i nosaltres els donem dades. D’una relació semblant de dominació ja se’n deia -al segle XVI en el si del feudalisme- servitud voluntària.

D’altra banda, el jo neoliberal que viu a internet permanentment exposat als altres converteix la xarxa en un espai voyeur per excel·lència. El problema amb el voyeurisme és que l’altre es converteix en un fetitxe. En cap moment l’altre és considerat en termes igualitaris. “Si l’únic que hem de fer és espiar-lo, de seguida s’activen passions asimètriques com l’enveja, l’admiració, etc. En cap moment la fraternitat o estratègies de cooperació.” És aquest funcionament voyeurístic el que fa que les relacions siguin sempre asimètriques a internet. “O ets vist o mires, no estàs mai alhora.”

  • Els llocs de treball invisibles

En els nous llocs de treball a la xarxa la imatge que et fas de tu mateix és part de la teva feina: youtuber, blogger, challenger, _____er… Els llocs de treball tradicionals han desaparegut, desapareixen les fàbriques i amb ella el lloc de fer vaga. Es dissimulen els propis llocs de treball, s’amaga la prova de les condicions de producció, funcionant segons la lògica de l’aparença, com és el cas de les oficines de la seu de Google, que semblen espais lúdics. Hi ha també una atomització i una tendència al treball en solitari, a casa, que porta a no diferenciar la vida personal de la professional. És, en resum, el desmembrament de la força de treball col·lectiva i per tant del seu poder d’acció política conjunta.

Segona part: la negació productiva

  1. La gàbia d’acer invisible

“El preu que s’ha de pagar per viure en una societat dominada a través de la burocràcia és el desencant, que funcioni a través d’uns protocols que ningú sap com es van inventar.” La burocràcia, les estructures de transmissió cultural i els límits d’allò políticament correcte generen una gàbia d’acer invisible aparentment neutre i despolititzada que, tanmateix, limita allò que es pot dir, fer i comprendre.

Íngrid Guardiola cita un fragment excel·lent de Kafka per mostrar que actualment la vulnerabilitat és invisible. “ Vostè no és pas del Castell, vostè no és pas del lloc, vostè no és res, dissortadament vostè és tanmateix alguna cosa, un estranger.” La cultura del segle XX es va preocupar de mostrar la vulnerabilitat al món, homes i dones febles que feien de la desesperació la seva font d’inspiració. Gregor Samsa, L’home sense atributs, Chaplin… mostraven una vulnerabilitat que segueix fent falta reivindicar al segle XXI.  Avui en dia es reivindica el contrari, la superació de la dona o home vulnerables a través de la ciència, del cyborg que s’ha perfeccionat a través d’implants tecnològics. Guardiola creu que ens hauríem de tornar a fer forts en la nostra vulnerabilitat, ja que deixar d’afirmar la nostra feblesa ens fa més vulnerables encara.

Conclusió: Preferiria no fer-ho

Íngrid Guardiola veu clarament que la dignitat i la llibertat humanes no es poden afirmar a través del culte al “sóc vist, ergo sum”. La seva afirmació tampoc naixerà espontàniament  a través de les xarxes socials o de comunicació actuals, propietat de grans corporacions com Facebook, Twitter, Google o Microssoft. “De totes aquestes coses que m’ofereixen en vull saber res. No vull perdre el temps dissenyant vides que no són vivibles. [Perquè no diem no?] Perquè no portem a la pràctica aquest no productiu? [En fer-ho] és com si perdéssim alguna cosa, quan en realitat [no fent-ho] l’únic que passa és que cada vegada tenim menys temps.”