(Barcelona, 1980) Llicenciat en Filosofia (Universitat de Barcelona), postgrau en Periodisme de Proximitat (Universitat Autònoma de Barcelona) i màster en Estudis Comparats de Literatura, Art i Pensament (Universitat Pompeu Fabra). S’ha format en Dramatúrgia a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia / Sala Beckett i al Seminario Internacional Panorama Sur (Buenos Aires). Fundador del Diari Maresme i de la revista Sísifo, i director de les revistes Secundèria i L’Hiperbòlic (VIII Premi AJC) durant tres anys. Ha escrit, entre altres publicacions, a BenzinaQué LeerQuimeraRevista Ñ (diario Clarín) i El Ciervo. Ha publicat els llibres de relats Podemos estar contentos (Cultiva Comunicación, 2009) i Cronopios propios (Bubok, 2008), l’assaig Encuentros fortuitos (Bubok, 2009), el recull d’entrevistes Paraules (Abadia Editors, 2010), el llibre d’aforismes La realidad es otra (A Fortiri, 2010), i la novel·la La puerta (A Fortiri, 2013). Avui dia, coordina la secció de Cultura de la LaVanguardia.com, és editor de Revista de Letras i col·laborador del suplement Cultura/s. El seu últim llibre publicat és La Fábrica (La Garúa, 2014), i ha estat seleccionat pel Teatre Nacional de Catalunya per estrenar la seva primera obra de teatre, La mancha (Arola, 2015). És director de l’Escola de Periodisme Cultural i docent del postgrau internacional Escriptures, a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials.

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Treballo sobretot en el camp de l’escriptura, tant des del periodisme (també assaig) com des de la ficció (teatre, novel·la, relat, etc.). També, paral·lelament, em dedico a la formació i a la programació cultural.
És curiós perquè mai m’he sentit del tot representat quan em presenten com a “periodista” (tot i que hi treballo des de fa més de 10 anys), “escriptor” (tot i que tinc 8 llibres publicats) o “filòsof” (tot i que la formació és aquesta). Són categories que parlen del que faig, però no del que sóc. És una problemàtica (la d’anomenar algú pel seu ofici o professió) a treballar, sens dubte. No mirem l’altre com una simple metonímia?
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
La cultura entesa com un lloc des del qual fer aparèixer totes les màscares, les de l’altre però sobretot les pròpies, i com a lloc on posar en conflicte les contradiccions (sobretot les d’un mateix).
Em faig preguntes i les comparteixo. Aquest és el nucli de la meva feina. Si hi trobo ressonàncies, o altres interrogants amb els quals treballar, ja és un gran punt de partida.
Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
No sempre. Quan no ha sigut així, he creat espais nous (Revista de Letras, per exemple). Però a vegades oblidem que “des de dins” es pot fer molta feina. La tensió entre revolució (canviar qui mana), rebel·lió (dir no) i resistència (no convertir-te ni en autòmat ni en soldat) m’ha interessat en tots els processos creatius en el quals he participat. Utilitzem massa sovint aquestes paraules com a sinònims, i no ho són.
On trobes els teus principals interlocutors?
En aquelles persones interessades en allò que anomenem pensament crític i humanisme. Potser són dues paraules velles, i que hauríem de rescatar (a vegades les hem buidat de la seva capacitat de connotar).
Pots viure del que fas?
He trobat un cert (i precari) equilibri. Cobro pels encàrrecs periodístics i de formació, sobretot, i amb això sobrevisc. No puc viure de l’escriptura de ficció i això, paradoxalment, em dóna una gran llibertat per dessacralitzar i jugar amb diversos gèneres.
Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?
M’interessa sortejar, sobretot, dues inèrcies que considero perillosament conservadores: debatre només amb la gent del teu circuit (escriptors parlant només amb escriptors, periodistes parlant només amb periodistes, dramaturgs parlant només amb dramaturgs…) i les escletxes generacionals (que les generacions no es trobin ni s’entenguin). Són dos murs més grans del que sembla.

  • Català
  • Castellano