(Girona, 1980) Doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). És professora associada del Grau de Comunicació Cultural de la Universitat de Girona. També ha estat professora de programes de grau, postgrau i màster a la UPF i a la Universitat Rovira i Virgili.

Coordina el MINIPUT (Mostra de Televisió de Qualitat) des del 2002. Des del 2001 col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), actualment coordinant el projecte Soy cámara en red i coproduint i corealitzant alguns programes de Pantalles CCCB (BTV). Ha participat en iniciatives com TVLata i el Canal Cultural de TVE, alhora que ha cocreat projectes com Radiomensió (2006-2007), el Festival Surpas (2008-2011) i www.pioneresdelcinema.cat, un projecte que investiga sobre les professionals del cinema. Ha impartit conferències i cursos en centres com el CCCB, el MACBA, CaixaForum, el Centre Cultural La Mercè de Girona, el Museu del Cinema de Girona, el Bizbak de Bilbao i el Festival REC de Tarragona. Ha publicat articles als diaris La Vanguardia i Público, a més de l’editorial Gedisa, Edicions 62, Quaderns del CACL’AvençVenuspluton.com i Blogs&Docs, entre altres. Des del 2005 forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut i ha treballat per a festivals de cinema com el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, Docúpolis i el MICEC.

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?

Em costa molt definir-me perquè estic amb Foucault que s’escriu per perdre el rostre, s’escriu, es fa, es diu o es pensa, per ser un altre o un nosaltres que diria la Garcés. M’ha guiat molt el credo d’intentar evitar l’especialització, les sectes i les capelles de tot tipus. Possiblement siguin entorns més còmodes, més confortables, també en un sentit epistemològic, ja que es treballen amb marcs i pràctiques i paraules comunes, però també més perillós, ja que pots acabar fent les coses per a mantenir el grup i no la investigació o producció cultural en sí mateixa.  Avui en dia, de fet, la frase “som el que fem” s’utilitza en un sentit molt pervers. Enlloc de prendre’s des de la responsabilitat individual i col·lectiva, es concep des del capitalisme  neoliberal per tal de ser explotats d’una forma més efectiva, menys traumàtica per l’individu, més maquillada: “Ser tu mateix marca la diferència” (Mailchimp), “Pensa diferent” (Apple), “Just to it” (Nike).  El treball significa el ser, amb la qual cosa, deixar de fer és deixar de ser.

Si m’he de definir, em defineixo com a investigadora i productora cultural que acaba generant idees, textos, obres audiovisuals, contextos, reivindicacions col·lectives o relacions humanes. M’agrada indagar en les relacions socials, culturals i filosòfiques que s’estableixen entre la cultura, la tecnologia i la societat. M’interessa pensar àmbits culturals des de rutes humanístiques que siguin capaces de qüestionar-me a mi mateixa i la pròpia ruta. Per exemple, investigar la televisió de qualitat (que en sí sembla un oximoron) o la història del cinema des del punt de vista del gènere o les polítiques culturals des de l’ètica i l’interès públic o la tecnologia des de l’altra banda de les tecnoutopies.
Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?

El sentiment fruit d’una percepció continuada al llarg dels anys (possiblement l’única cosa que no ha canviat) d’una injustícia permanent i congènita del projecte civilitzatori. Per què algú és més important, més privilegiat… que algú altre? Per què el temps, la dignitat o la integritat d’uns és més important que el dels altres? M’inspira aprendre a reaprendre la història de la cultura i poder transmetre aquesta desprogramació històrica. També m’inspira el poder de la negació, una negació productiva que fa del “no” individual un “sí” social o col·lectiu. Intento, sempre que puc, seguir la via de la cultura o pensament crític, no des de la prescripció negativa, sinó des de la interrogació permanent. També m’animen els reptes més que les conclusions i resultats.

Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?

No crec que sigui gaire útil per a ningú la burocratització, privatització i mercantilització extrema del coneixement a les quals ens enfrontem avui en dia. Sembla més útil ser, com deia Kafka, “el negatiu del meu temps”. Tot sovint el marc disciplinal i institucional serveixen per a definir el que no vols arribar a ser, a fer o el que s’ha de transformar, d’aquí que tu mateix acabis sent aquest “negatiu del teu temps”. I no és per portar la contrària, sinó perquè en cultura hi ha moltes herències,  inèrcies, interessos econòmics i de capital simbòlic. Un marc disciplinar i institucional s’imposa no perquè sigui el millor per als participants d’aquest marc, sinó perquè és el més adequat per als qui el gestionen i se’n beneficien.

Avui en dia es parla de “noves institucionalitats”, però a la llarga s’està veient que en matèria de polítiques públiques costa molt que aquesta “novetat” pugui canviar el marc i el que els polítics o els gestors acaben fent és anar als fragments, a les engrunes, als racons que han aconseguit alliberar del marc institucional però que, necessàriament, s’ha reinstitucionalitzat. Els marcs haurien de ser pautes transitòries; si aquests no canvien no té sentit parlar de “noves institucionalitats”.
On trobes els teus principals interlocutors?

Ens les paraules de molts autors i autores mortes. Amb els radicals lliures i els que encara pensen que ho tenen tot per aprendre. Això no té edat ni generació, he trobat còmplices joves i grans, sense limitació de gènere ni edat. Això sí, si puc generalitzar, la generació anterior ha estat una interlocutora passiva, ja que bona part dels seus membres encara defineixen les agendes públiques de la cultura i organitzen i jerarquitzen el capital cultural i les seves pràctiques. Uns quants s’han pres massa en sèrio la frase “allò personal és polític” però en el sentit contrari, en la línia: “allò polític és personal”, és a dir, el primar l’endogàmia, els cercles d’amistat i l’estatus social. La cultura, en general, no és modesta, és ostentosa, d’aquí que primi el clubbisme per sobre dels projectes humanistes. S’ha de sortir de la zona de confort i de l’endogàmia. Avui en dia patim un doble altre mal: el de la mediatització de la classe intel·lectual i el de la frivolització de la cultura portada al camp de les “tendències”. Els dos mals neixen en els mitjans de comunicació i, en alguns casos, s’escampen per la ciutat i d’altres territoris. El marc de referència del discurs cultural i de les seves pràctiques el donen els mitjans de comunicació i els seus portaveus que prediquen, com deia Kluge, un esperanto que pugui ser universalment comprès, és a dir, la regla d’allò mitjà o mediocre. El discurs, esdevé, una tautologia en nom de l’audiència, parafraseologia buida. I el fals intel·lectual: un fetitxe el discurs del qual ha estat hipostasiat gràcies al poder de la imatge, de la seva imatge.

Pots viure del què fas?

Vaig fent perquè treballo tot el dia, no tinc propietats, sóc treballadora autònoma i, a la universitat, associada. Això em dóna molta flexibilitat, però em desproveeix d’una cosa essencial: la comunitat. També em desproveeix de la seguretat, evidentment, però la seguretat sense comunitat és cosa morta, la comunitat sense seguretat pot esdevenir un cos molt fràgil.

Què canviaries, si poguessis, per què el teu treball tingués més sentit?

Es parla molt, i no en va, de la Renta Bàsica Universal. Seria l’única solució perquè el treball, també l’humanístic i el creatiu, no esdevingués un xantatge permanent. També seria una solució perquè s’esdevingués el que Jorge Riechmann anomena “moderar extremistán”, és a dir, davant la certesa que el capitalisme ha de desaccelerar-se i la producció ha de decréixer si no volem que d’aquí cent any s’extingeixi la humanitat i el planeta, un remei al nostre abast seria la reestructuració dels marcs de producció de béns materials i immaterials. I això podria passar per la Renta Bàsica Universal. Això permetria que certes males praxis actuals de les institucions polítiques i culturals que es donen per mantenir quotes de poder i sous i beneficis econòmics, no fossin la prioritat. Això potser faria més fàcil transformar les pròpies institucions en llocs menys fordistes, menys jeràrquics, menys inercials, menys burocràtics, menys hipòcrites, més permeables, més filantròpics i més útils per al bé comú. Un dels béns comuns que cal reconquerir és el del temps, el que la Marina Garcés anomena el “temps vivible”.

  • Català
  • Castellano