Per Eduard Escoffet, així com una condició per triar la facultat de filologia, situada a l’edifici històric de la UB, va ser poder-hi anar a peu, quan sortia de nit només anava a llocs on pogués arribar i tornar caminant, encara que fossin lluny. D’aquesta manera explica el poeta la seva relació amb la ciutat,  la d’ “un humà que camina, observa i s’amara” d’ella.  Una ciutat que pren sentit en el contínuum de l’experiència dels seus espais. En aquesta Aula Oberta Escoffet ens parlarà d’ “arquitectura, urbanisme, política i sexe”, elements que formen un conjunt d’implicacions mútues indestriables. Diu que prové de la poesia, de l’afirmació del valor de l’acte efímer, fràgil i present. Renuncia al victimisme que tantes vegades sentim, ja que si bé reconeix que no es venen gaires llibres de poesia, hi ha poesia, i molta, en el hip-hop i en les arts visuals actuals.

Poesia

Escoffet vol compartir tres referències poètiques per caminar sense rumb, tres avantguardes que redescobreixen les arrels de la poesia i que obren un espai de llibertat davant, afirma repetidament, “de la dictadura vuitcentista del llibre de poesia” i de la consolidació de la filologia. Les avantguardes, ens recorda, es vinculen sempre paradoxalment a la idea de recuperació i, en aquests poetes, es recupera “la idea de la poesia com un acte col·lectiu, efímer i puntual que permet el trànsit, la repetició, i la circularitat”. Aquests elements ja estaven presents a l’edat mitjana i de fet provenen dels orígens primigenis de la poesia, però al segle XIX es van perdre. El que hem fet al segle XX, declara, és recuperar els elements dels que en la modernitat s’havia anat fent abstracció. La poesia no té un suport estricte, i per tant la idea de llibre com a text fixat és recent, neix a l’inici de l’era moderna (s. XV i XVI) i ve marcat per la invenció i la imposició de la filologia, “que en sentit estricte no és més que la fixació del text”. Fixar textos, després estats i finalment identitats ha estat, afirma, la tragèdia d’Europa. Els tres poetes són :

  • Bernard Heidsieck. Que retorna la poesia a la ciutat, a l’arquitectura del so i la circularitat. Heidsieck canvia la màquina d’escriure i el llibre pel magnetòfon al Paris dels anys 50, reivindicant així el sentit primigeni de la poesia perduda en la modernitat.
  • Ian Hamilton Finlay. Que és interessant justament perquè recupera el passat, és tracta d’un classicisme d’avantguarda amb un focus en el paisatge.
  • José Luís Castillejo. Que, com cap dels tres referents poètics, no fa servir l’argument com tampoc prova de fer autobiografia del jo. Poesia i argument, declara, són antagònics.

Urbanisme

“Les millors actuacions urbanístiques són aquelles que no es fan.” Escoffet defensa que per a que una ciutat sigui ciutat, és a dir, sigui permeable a la transformació, cal que tingui zones de no planificació urbanística, llocs on es pugui crear la ciutat de forma espontània. L’excessiva planificació no permet que una ciutat es desenvolupi culturalment i es mantingui viva. Calen espais no codificats en que estigui tot una mica obert, ja que és d’aquesta manera que la ciutat pot evolucionar com un ecosistema viu i no pot quedar aturada en el temps. Quan ens situem en contra del turisme amb la idea de preservar l’essència de la ciutat l’únic que estem fent és crear una postal que ja només pot servir com a caricatura.

Crítica cultural. El sentinella (o corcó)

Amb el pas dels anys, diu Escoffet, s’ha anat identificant amb la idea de sentinella, de corcó si es vol dir de forma menys amable. Es tracta de que, davant d’una corrent ideològica que presenta aparentment un progrés, és important que hi hagi algú que recordi que no hi ha guany sense pèrdua. És col·lectivament necessari que hi hagi algú en el marge que recordi que un avanç també comporta perills. Escofet considera que el panorama polític avui es dibuixa des d’aquests marges, des de l’esquerra extra parlamentària amb la qual sempre s’ha identificat. El paper de sentinella és el de l’autocrítica, actitud que diferencia potser els marges polítics de les centralitats. No oblida la importància, tanmateix, de saber passar de la reflexió autocrítica a l’acció política. “En la reflexió cal tensar les dees i la realitat, en l’altra cal connectar els fils de totes dues bandes.”

Radicalitat i fragilitat

“Hi ha discursos que semblen radicals però que volen deixar a l’altre, a l’alteritat, a la intempèrie.” Aquí rau la diferència entre el populisme, que parla per a uns quants, i el discurs universalista de les esquerres, que pretén interpel·lar tothom. En política, cal anar més enllà de les aparences i trobar les possibilitats d’acord entre un sistema complex, contradictori i una institució que té uns límits i unes obligacions. Escoffet demana generositat. Les polítiques culturals s’han d’acabar construint amb algú amb qui no tens res a veure. “Trobo a faltar davant d’aquestes aparents radicalitats, un pensament més fràgil, més vulnerable, com la poesia mateixa. Alguna cosa que puguis tocar i que sàpigues que es pot despullar, desmuntar i ensorrar. Pensament fràgil i vulnerable és allò que especialment reclamo als meus entorns, aquesta esquerra extraparlamentària, dels marges. Pensament nòmada i sense servilisme.” Com la poesia mateixa.

Excursus: Escofet fa múltiples digressions interessantíssimes durant la conferència que no he recollit. Tanmateix, n’he volgut transmetre almenys una. Defensa la idea de llegir dos cops el mateix llibre abans que dos de diferents. En la bulímia del consum cultural hi ha una pressió per què tots estiguem al corrent de tot i siguem “grans magatzems dels clàssics de la literatura”. Declara que tots, més especialistes o menys, hem de poder marcar els nostres propis camins, el nostre ritme. Així, amb Joan Fuster ens recorda que la millor lectura és una relectura.

Poema final

Eduard Escoffet acaba la conferència amb un poema de Felipe Boso titulat “Llamemos a las cosas por su nombre

Cosas.