Albert Lladó es presenta mostrant una moneda mexicana estampada amb la imatge d’Octavio Paz. La llançarà a l’aire durant la conferencia unes quantes vegades, i s’aturarà només quan la moneda caigui de cara, volent conduir el seu pensament a través d’un atzar, l’atzar objectiu dels surrealistes, que fructificarà a l’aparellar les imatges més inversemblants. Aquest aparellament està tanmateix sotmès a regles i, si vol generar un coneixement, ha de crear l’espai geomètric d’una el·lipse, metàfora de la que ens parla a través de Walter Benjamin i de Juan Mayorga. El pensament d’Albert Lladó, com veureu, està travessat de cites literàries i filosòfiques, les va enllaçant amb la intenció de recollir part del llegat del segle XX; les avantguardes surrealistes, l’Escola de Frankfurt i l’estructuralisme francès amb els seus continuadors… Cada vegada que l’atzar objectiu el porta a aturar-se és amb la voluntat de rebel·lar-se contra l’autòmat que tots portem dins, aquell que ens converteix en un engranatge del sistema, en una màquina que, en comptes d’escriure o pensar autènticament, redacta o assenteix automàticament. Així, com si d’un mètode lul·lià es tractés, llança la moneda i …

# 1 Llenguatge
Ens trobem immersos en una crisi de paraules, l’autèntica batalla en el periodisme és per l’hegemonia del significat de cada paraula. Quan avui diem empoderament, ens diu, tots tenim clar que no significa el mateix que durant el 15 M, o quan Esperanza Aguirre parla de llibertat, el seu significat pren la connotació que convingui per guanyar vots. La paraula viva, indomesticable, remarca Lladó citant Daniel Blanchard, és convertida en una eina de l’engranatge, dels interessos partidistes, del poder. “El sistema tracta de produir un tipus de discurs que no ens contradigui, de manera que l’únic que produeixi siguin respostes automàtiques. Tot ha d’estar controlat”. Això em recorda que el sistema emula el tracte d’alguns botiguers, sobretot cal no contradir el client, ensabonar-lo, que compri! Quan hi ha un accident, quelcom inesperat, el sistema s’atura, ens quedem sense paraules, despullats. És aquesta esquerda la que, ens diu Lladó, cal provocar constantment per a que ens tornin a tocar les paraules. “La consigna de trencar el silenci ja no funciona en un món on impera el soroll”, sinó que cal buscar inesgotablement la trobada entre experiència i llenguatge, a través d’una raó travessada necessàriament, com diria Maria Zambrano, de poesia.

 # 2 Temps
El present ha segrestat el ritme dels mitjans de comunicació, de les programacions culturals, dels diaris. És ben sabuda la urgència d’aconseguir el màxim públic al teatre, els màxims lectors als diaris, oients a la ràdio i espectadors a la televisió. També ho és la cursa entre mitjans per oferir la primícia d’una notícia, el processament mecànic i immediat de la informació, la reproducció circular a conseqüència que es perdin de vista les fonts i els criteris de publicació… Es generen respostes automàtiques a estímuls pre-codificats, es viu i es pensa, en definitiva, en la immediatesa. Davant d’això Albert Lladó ens demana aturar-nos, deixar de viure el temps com el cronos grec, imparable, del rellotge i donar-nos el temps de la mediació. Encarnar la temporalitat de l’aion, eternitat que no és avui ni demà i que permet des-accelerar el pas, pensar genuïnament. Com va dir Safranski en aquesta mateixa aula del CCCB, “Una vida és rica si participa de diverses velocitats.” Vet aquí l’atzar objectiu dels surrealistes.

# 3 Alteritat
L’esser humà viu en l’alteritat, en un constant desdoblament. El “coneix-te a tu mateix” grec és un parany si s’entén com a quelcom monolític, perquè el jo es multiplica constantment en diverses identitats. L’espontaneïtat de l’escriptor amb la seva obra ha d’anar lligada amb l’alteritat, doncs és gràcies a aquesta que el dramaturg crea uns personatges vius que ens interpel·len, o que el periodista esdevé permeable a la realitat i reflexiona veritablement. És en aquesta alteritat que “la partitura [de l’art] aconsegueix tenir nervi, sang o múscul.”  El mercat, però ens vol previsibles, monolítics, controlables. El sistema necessita individus mesurables per perpetuar-se, i és per tant en l’alteritat que les humanitats poden enunciar una cultura crítica.

# 4 Atzar
La coincidència oportuna que la raó no pot explicar els surrealistes l’anomenem atzar objectiu. Coincidències, casualitats, ens diu Lladó, que d’alguna manera connecten el món interior, els desitjos, amb el món exterior, on s’acaben realitzant. Seguint Julio Cortázar, no es tracta de creure en l’esoterisme, sinó de viure en un estat de disponibilitat on es puguin crear connexions de coneixement, les el·lipses de les que parla Walter Benjamin. Mètodes d’aprenentatge que signifiquen estar obert a un altre tipus de racionalitat, a la raó poètica de Zambrano.

# 5 Incertesa
El principi d’incertesa de Heisenberg formula la incompatibilitat de determinar la posició i la velocitat d’un àtom amb absoluta precisió simultàniament. L’observador és, en física quàntica, part de l’esdeveniment inevitablement. Si la física com a ciència, ens diu Lladó, accepta aquest marge d’error degut a una subjectivitat inevitable, perquè les humanitats aspiren a un coneixement objectiu i es disfressa de rigor? En el periodisme reclamem als periodistes ser objectius, però no seria més just demanar consciència de la pròpia mirada, lucidesa i honestedat?

# 6 Humor
L’humor representa una transgressió, un error en el sistema, un qüestionament de les certeses absolutes. En ell es trenca allò previsible, que diria Blanchard. Per això la màquina no té humor, aquest és profundament humà i ens connecta amb la vida. Albert Lladó ens convida, entenc jo, a atrevir-nos a fer broma amb total serietat, riure amb el cinisme dels antics.

# 7 Memòria
L’el·lipse és el lloc geomètric entre dos punts per tal que la suma de les distàncies a dos focus creï una constant. L’el·lipse serveix a Benjamin per descobrir una connexió que mai és identificació, sinó vincle travessat de tensions de dos motius distants que en associar-se obren un camp de preguntes. “Benjamin tendeix a veure cada objecte com a focus d’una el·lipse oculta que es relaciona amb un altre objecte com a segon focus.” Aquest espai serà més ric i fructífer com més distants estiguin el parell d’objectes, com menys obvia sigui la trobada. La metàfora de l’el·lipse ens serveix per pensar la tasca de l’artista i la del filòsof, però també la de l’historiador. En cada objecte i imatge hi ha una potencial el·lipse per repensar-nos. La memòria no és només arqueologia sinó creació,  com ho és el periodisme i el pensament.

# 8 Desobediència
Albert Camus, ens recorda Lladó, va enumerar el que considerava els quatre punts cardinals del periodisme lliure, i amb ells vol acabar la conferència.

La lucidesa, la desobediència, la ironia i l’obstinació. Aquestes paraules han presidit el lloc on treballo.” Jo, personalment, també me les apunto.