#1 – HUMANITATS EN TRANSICIÓ
“No sabem què són les humanitats i el futur encara menys, però rebutgem la doble condemna que no hi haurà humanistes i que no hi haurà futur”. Amb aquestes paraules la filòsofa Marina Garcés donava la benvinguda als “humanistes del futur” a l’Aula oberta que ha convocat l’Institut d’Humanitats per celebrar el seu trentè aniversari. Una aula que pretén ser un espai de trobada i un estímul per reflexionar sobre què són les humanitats i quin és avui el seu sentit. Sense caure ni en la nostàlgia ni en la lamentació.
Per aquest espai obert a la interpel·lació i la crítica, passaran 14 persones vinculades d’una o d’altra manera a la cultura i les humanitats, des d’investigadors que treballen a l’acadèmia, fins a artistes, escriptors, activistes o poetes. Tots ells reflexionaran sobre el sentit, les limitacions i els reptes d’allò que fan en el dia a dia.
En aquesta primera sessió de l’Aula oberta, Marina Garcés ha plantejat, a partir de cinc hipòtesis, un recorregut per les fissures i els reptes de les humanitats en la nostra societat. Un discurs que podria portar per títol “Humanitats en transició”, és a dir, les humanitats que ja estan esdevenint.
Hipòtesi #1: el desinterès per la cultura que percebem és en realitat una desinstitucionalització de la cultura. Aquesta paraula, que fa de mal pronunciar però encara més de llegir, es tradueix concretament en una sèrie de fenòmens que per desgràcia coneixem massa bé. Productors teatrals, editors, músics, que desenvolupen la seva activitat sense remuneració sota el xantatge que si no es fan gratuïtament no es fan. Investigadors que no troben en la universitat un marc que els permeti donar sentit a la seva recerca, estudiants que deixen els estudis perquè no troben sentit a allò que fan. Professors universitaris que donen classes sense cobrar, o amb un contracte precari. Polítiques culturals dutes a terme no per l’administració pública, sinó cedides a fundacions, assessors privats…
És a dir, si entenem amb Marina Garcés per cultura o activitats humanístiques “aquelles activitats amb les quals s’elabora i es forma el sentit de l’experiència humana”, és evident que aquestes han deixat de dur-se a terme principalment en els marcs institucionals que fins ara les han acollit. Perquè cal deixar clar que la desinstitucionalització de la cultura no implica una pèrdua d’interès per la cultura, sinó només un desplaçament dels llocs en què es duu a terme.
Segons Marina Garcés, si no es produeix aquesta reapropiació per part de les humanitats, serà el capitalisme, amb el seu “projecte polític, cultural i epistemològic”, aquell que imposarà els límits i el sentit del que és ser un ésser humà. El projecte epistemològic del capitalisme, explica Garcés, té a veure amb el que es comença a anomenar la quarta revolució científica i industrial, un gir copernicà que construeix un nou concepte d’intel·ligència productiva i que va més enllà de la societat de la comunicació i la informació. Aquesta intel·ligència permet fusionar allò físic, digital i biològic per desenvolupar un conjunt de tecnologies que transformaran el món i desafiaran, si no ho fan ja, allò que s’ha entès per ésser humà fins el dia d’avui. Davant d’aquesta resignificació de la intel·ligència, que esdevé des d’ara “més i menys que humana”, les humanitats tenen la necessària tasca de preguntar-se on queda el lloc de la intel·ligència reflexiva, autònoma i lliure. Així, en resum i tornant a l’inici d’aquesta primera hipòtesi, allò que sembla desinterès per la cultura és en realitat producte de la desinstitucionalització de la cultura, fenomen que aprofitarà el projecte cognitiu del capitalisme per als seus propis fins si les humanitats no hi posen aturador.
Hipòtesi #2: les activitats humanístiques estan profundament desvinculades d’un projecte d’emancipació col·lectiu. Però si abans s’ha dit que les activitats humanístiques es defineixen per donar sentit i valor a l’experiència humana i afirmar-ne la dignitat i la llibertat, és obvi que no hi ha humanitats sense un projecte col·lectiu emancipatori. El problema de les humanitats actualment, destaca Garcés, és que quan deixem d’analitzar la relació entre saber i poder per abordar la relació entre saber i emancipació, “passem de ser sofisticats crítics postmoderns a ingenus i innocents paleomoderns”. Som paleomoderns perquè no tenim eines per vincular el saber a la seva potència emancipadora de manera efectiva, i tendim a defensar la cultura davant la crisi del nostre temps de manera ingènua i banal. Sembla que s’hagi oblidat que l’educació i la cultura, i més després del que hem viscut al segle XX, no són en elles mateixes la salvació de res.
Hipòtesi #3: potser hem perdut el futur, però no podem seguir perdent el temps. L’emancipació de la qual parla Garcés depenia en el llenguatge modern d’una idea de futur. Històricament, explica la pensadora, la Il·lustració planteja que el dur treball de la cultura obre un camí de progrés moral, una idea que el liberalisme transformarà en prosperitat material i que, finalment, el pensament revolucionari també resignificarà. El gran problema de les activitats humanístiques és que aquesta narració de futur s’ha trencat. Aquesta tercera hipòtesi planteja la necessitat de sortir d’aquest temps de la promesa i situar-se en el temps present, però no per lamentar la catàstrofe, sinó per articular des d’aquí una aliança entre tots els sabers, ciències, lletres, arts pràctiques i teòriques contra aquesta amenaça apocalíptica. Garcés afirma reiteradament que si les humanitats obliden aquesta necessària tasca estan deixant un buit que el projecte epistemològic del capitalisme ocuparà oferint la salvació a través de la tecnociència que ofereix aquella intel·ligència més i menys que humana. Però pot la tradició humanística, tal com l’hem heretat, abordar aquesta tasca de vincular el saber amb l’emancipació per oferir una alternativa al projecte cognitiu i epistemològic del capitalisme?
Hipòtesi #4: la tradició humanística només podrà vincular el saber amb l’emancipació si deixa de banda l’actual actitud defensiva i es compromet amb “el destí comú de la humanitat”. Aquí, per tant, Garcés demana que les humanitats no es limitin a adoptar posicions crítiques i autoreferencials amb el llegat humanístic europeu, eurocèntric i patriarcal. La filòsofa alerta que l’antihumanisme de tipus crític a l’estela de Heidegger i Foucault sembla abocar-nos a un buit que el projecte polític del capitalisme ocuparà ràpidament. Les humanitats, si volen oferir una alternativa, han d’anar doncs més enllà de l’antihumanisme i apostar per “transformar la crítica de l’humanisme històric i els seus models (imperialistes, universalistes, etcètera) a un lloc en que no esborrin la nostra capacitat de vincular-nos amb el fons comú de l’experiència humana”. Aquest fons comú de l’experiència humana ja no necessita construir models universals, sinó que és el conjunt d’experiències concretes a través de les quals es pot trobar i elaborar de manera compartida el sentit d’aquest destí comú de la humanitat.
Hipòtesi #5: en el destí comú de la humanitat el fet epistemològic més rellevant és que hem redescobert la continuïtat cultura-natura. Per l’autora, això significa que s’ha redescobert una cosa tan simple i evident com la condició natural de la humanitat, que s’havia convertit en un projecte a realitzar. Garcés alerta que el projecte del capitalisme cognitiu ja ha començat a treballar sobre aquest retrobament cultura-natura, proposant un nou concepte d’intel·ligència construïda al servei de la productivitat. Aquesta nova intel·ligència, portadora del que s’ha anomenat la quarta revolució industrial, configura i elabora un projecte epistemològic, educatiu i cultural que de moment sembla controlat per empreses i bancs. La pregunta de com redefinir els sentits de l’emancipació pren ara una concreció.
Per cloure les cinc hipòtesis, Garcés va destacar que “el que està en joc és la dignitat i el sentit de l’experiència humana, és a dir, la capacitat d’elaborar el seu sentit i el seu valor, de transformar-nos a nosaltres mateixos i al nostre món lliurement”. El que està en joc, en definitiva, és què vol dir avui ser humans, la victòria del “necessari contra l’imperatiu”, és a dir, entre la necessitat de viure compromesos amb el sentit del que és ser humans i l’imperatiu del projecte epistemològic del capitalisme. L’aula oberta vol ser l’escenari on es pugui lliurar aquest combat, i des de la convicció que la batalla del necessari contra l’imperatiu ja s’està fent, les jornades són l’oportunitat de visualitzar una cartografia actual de les humanitats i d’elaborar el sentit de l’experiència humana partir del diàleg entre tots els participants.