Introducció
Brigitte Vasallo busca fer visibles les construccions de gènere que s’han constituït com a veritat inqüestionable. Concretament, posa el focus d’atenció en l’anàlisi de la monogàmia com a sistema relacional hegemònic i en la necessitat d’explorar alternatives, com el poliamor o la poligàmia. Vasallo no té estudis formals, no forma part de l’acadèmia ni en vol formar. Va deixar la universitat als 19 anys, no es sentia representada ni per la divisió de matèries, ni per la rigidesa de recorreguts ni per la manera d’ensenyar. Deixar la universitat, ens recorda, és una decisió política vinculada amb la llibertat de crear altres llocs d’aprenentatge compartit. La seva recerca no parteix d’una disciplina concreta, es permet saltar d’una a l’altra guiada per la necessitat pròpia d’allò investiga. Tampoc segueix el mètode científic -partint d’una hipòtesi que cal verificar-, sinó que pren una sèrie de narracions comunes sobre les relacions sexo-afectives i prova d’entendre’n el sentit vinculant-lo al que ens passa. Aprendre a partir de l’experiència pròpia, afirma, és la millor manera de fer d’allò personal quelcom polític. Així, a través del seu anàlisi posa de manifest que els mecanismes de la monogàmia que operen el pla personal són els mateixos que generen el racisme en el pla polític. En síntesi, busca generar un discurs amb propietats explicatives que possibiliti un veritable “moviment terrorista”, el canvi de base en els mecanismes de relació sexo-afectiva i social.
Del pensament monògam al terror poliamorós
Vassallo ens explica la seva recerca en curs a través del llibre que està acabant d’escriure. L’ha titulat “Pensament monògam, terror poliamorós” i consta de tres parts. En la primera intenta definir el que entenem per sistema monògam de relacions personals, en la segona s’aborden les implicacions polítiques del pensament monògam, i finalment, en la tercera s’exploren les alternatives a la monogàmia, lligades a un “terror poliamorós” que cal analitzar per poder superar. En la conferència va voler desplegar la reflexió seguint el mateix ordre que el llibre.
1a part: Com es construeix el súbdit monògam?
Segons l’activista, quan volem trencar amb la monogàmia sense saber a què ens referim, ens aboquem “al consum infinit de cossos i afectes en pro de la individualitat absoluta”. És per això que cal un anàlisi curós. Per entendre l’hegemonia actual de la monogàmia en les relacions de parella, Vasallo ens remunta a l’antropologia del segle XIX, amb Lévi-Strauss i Malinowski, referents encara avui en dia a la facultat. Vasallo paròdia els estudis de parentesc d’aquests primers antropòlegs: “els més atraçats [de les societats estudiades per aquest antropòlegs] son els que fan matrimonis grupals, els altres, una mica menys cafres, són els de la poligàmia, i finalment hi ha la civilització que és la monogàmia.” En realitat, la distinció entre monogamia, poligamia i poliamor, ens diu, no és tan clara com pot semblar si ens fixem només en el nombre d’integrants, i la jerarquia que s’estableix és d’altra banda clarament artificial. Per aprofundir en la diferència entre aquests tres conceptes és interessant treure l’atenció de la quantitat de persones per posar-la en les dinàmiques relacionals. A partir d’aquí es pot arribar a una definició de monogàmia operativa. “Aquesta és un sistema i organització de les relacions que jerarquitza el nucli reproductor i el protegeix amb dinàmiques d’exclusió i confrontació.“ Així, en les dinàmiques monògames existeix l’alteritat amenaçadora, aquella que es pot acostar al nostre nucli de seguretat i que cal neutralitzar amb dinàmiques d’exclusivitat. L’exclusivitat, lligada a l’exclusió, és quelcom que dona estatus, el que molta gent desitja i poca gent pot tenir.
2a part: Com es construeix l’estat nació monògam?
El pensament monògam, i aquí rau allò interessant, es troba en les dinàmiques relacionals més enllà del pla personal, això és, en el social i polític. El nosaltres grupal, per tant, també funciona de forma jeràrquica, excloent i confrontacional. Ho podem veure en diferents casos. L’estat nació funciona a partir d’aquests paràmetres i mecanismes. Opera en el si de l’Estat Espanyol, de Catalunya i també d’Europa, i consisteix en prioritzar la identitat pròpia respecte de la resta d’identitats. “Si al pensament monògam li cal tenir el sistema sexe-gènere ben lligat per a que funcioni en el pla individual; per a que funcioni en el grupal cal que el pensament racista [jeràrquic, excloent i confrontacional] estigui ben lligat i integrat.”
3a part: El terror poliamorós
L’anomena així en referència al que sent l’individu quan s’intenta trencar les dinàmiques monògames obrint-se al poliamor, quan “se’t retorçen les tripes perquè pensaves que tot anava bé i de sobte t’agafa un atac de por, terror o enveja”. No s’han de romantitzar, afirma, segons quines formes relacionals poliamoroses, ja que no es tracta de que cadascú vagi “a la seva bola” sense tenir cura de les relacions i les persones. Cal buscar les arrels d’aquest terror i no banalitzar-les, ja que les tenim integrades profundament en la nostra cultura. Vassallo també empra el terme terror poliamorós en referència al pànic que genera la proposta poliamorosa quan se’n parla obertament. Es critica el poliamor amb frenesí per tots costats, se l’acusa d’hipersexualització de l’individu, d’hiperconsum, de pràctica neoliberal i d’impossible de dur a la pràctica. Tot i que Vasallo reconeix que des de certes maneres d’entendre el poliamor hi ha hiperconsum i hipersexualització, aquests no són atributs inherents al poliamor, sinó que contràriament, són l’última conquesta del capitalisme en el terreny sexo-afectiu.
Final germinal. La creació d’un autèntic “moviment terrorista”
El que més li interessa com a activista és convertir la crítica al sistema monògam en un autèntic “moviment terrorista”, és a dir, en quelcom generador d’una transformació de les relacions socials i afectives. “Com fer d’això alguna cosa més que un moviment de quarentones, de classe mitja, blanca, avorrides que de sobte han decidit tenir més nòvios o més novies.[…] Alguna cosa més transformadora que aquesta xorrada col·lectiva que apareix en les revistes d’autoajuda i que fan trobades infinites per parlar del no res.” Per ser un “moviment terrorista” cal esquerdar les dinàmiques de base, la del sistema sexe-gènere, la del pensament racista. I les dues van paral·leles. Entre el nosaltres i el vosaltres hi ha altres espais d’existència que no parteixen del binarisme confrontacional i depredador. Els altres no són una amenaça, sinó una possibilitat de salvació.
Annex 1
El poliamor com a revolució de pacotilla
“És fàcil donar una resposta bucòlica a aquestes critiques sobre un possible horitzó en el que el desig no discorri pels canals sabuts, o pel rollet de que tots els cossos són desitjables. Però després, abans i sobre les paraules planeja la realitat. En aquest pla, en el concret, la gent amb més èxit social s’enrotlla amb la gent de més èxit social. Guapura amb guapura, glamour amb glamour. L’atractiu, el capital eròtic, és contextual. Podem canviar les formes, les metxes rosses per les crestes, els tacons per les tachuelas, però al final hi ha un model que s’imposa en cada espai. Quan el poliamor o un altres tipus de relació amb intencions no monògames obliden problematitzar la base mateixa dels desitjos i la base mateixa de la monogàmia -amb els seus chupipuntos per conquesta en l’esquema piramidal de l’accés a aquells cossos que el mercat converteix en desitjats per la majoria, però accessibles només per a una minoria-, fins que no es dinamitin per complet aquestes mateixes dinàmiques, efectivament el poliamor serà la revolució de pacotilla d’unes quantes en deteniment de l’abandó de les moltes abandonades de sempre. Així, quan el o la poliamorosa d’èxit, us vinguin a explicar, orgullosos, amb quanta gent s’està enrotllant simultàniament, i quan la seva narració estigui repleta d’imatges sobre si mateix i reivindicacions dels seus drets, i de lliçons morals de com prendre’t bé això i allò, quan no hi hagi ni rastre de frustració ni de dubtes ni d’angoixa ni un trosset de tripa magullada en tota la seva xapa, serveix-te un tequila o un te a la menta, reclina’t pacientment en la teva butaca preferida, y amb molta calma i poc dissimulat sarcasme, contesta: aha… que interessant… amb quanta gent, explica’m, amb quanta gent?”
Annex 2
El poliamor no es per a guays de saló
“Trencar la monogàmia no és per aquelles que s’enrotllen amb qui toca, no és para gent normal, ni per a guays de saló, ni per a guays d’after. És la ruptura de les fracassades, dels losers, de les que habiten el marge de qualsevol marge, per a aquelles que no trobem mai parella per fer-hi niu perquè no hi ha niu que ens contingui ni ens vulgui contenir. És per a la xavala abandonada en el tercer mes d’embaràs, per a les bolleres de poble, per a passats els 40, per a seropositives, per al marica de l’escola, per a l’home trans que no passa pel tub ni de posar-se la cresta ni de treure’s les tetes. Per a la barbuda sense passing, per a les rebutjades per les seves, pel seu clan, per a les que no encaixen ni amb la seva raça, ni amb la seva estirp ni amb el seu entorn ni amb la seva pàtria. Per a les que no tenim una llar on tornar, ni una mare a la que tornar, ni una família amb la que passar les festes per després despotricar a les xarxes. Per a totes aquelles que no saben què fer amb el seu cos i les seves vides, perquè nosaltres sabem el que és estar soles i el que de veritat significa haver estat abandonades. Per a les immunes als capitals eròtics perquè mai s’ha invertit en elles. Només des d’allà, des de la ferida, podem construir una altra cosa. Les eines de l’amo no desmuntaran la casa de l’amo. Nosaltres tenim altres eines perquè estem fetes d’una altra pasta. A base d’hòsties, però d’una altra pasta. Només tenim que trencar d’una vegada la fantasia, donar l’últim pas, deslligar l’última amarra, fugir de l’influx dels centres del desig, sortir inclús del marge per anar més enllà, trobar a les nostres iguals, mirar-les a la cara, nombrar-les i posar-nos, de veritat, a construir una altra cosa.”