AULA OBERTA #4: VICTORIA SZPUNBERG
Pròleg
La veu de Victòria Szpunberg és sospesada i profunda, plena de matisos. Busca autenticitat en el parlar, es despulla d’artificis, s’expressa humilment d’una forma que pot semblar ingènua però que és tot el contrari. La seva forma d’entendre el teatre neix com d’una aposta valenta davant la vida, una aposta pel valor l’experiència, pel compromís amb l’escolta pacient i oberta, defugint la fixació de veritats categòriques i sempre a la recerca d’una llum fràgil, la real. Victoria Szpunberg és dramaturga, directora teatral i professora a l’Institut del Teatre. Com a dramaturga busca una mirada càlida i honesta, com a directora defensa l’humiliat i com a ensenyant l’escolta i el diàleg curós. Aquestes tres actituds són senzilles, aparentment innòcues, però gairebé revolucionaries en el context actual, on massa peces teatrals estan produïdes en cadena, pensades per a l’èxit comercial, sense cura ni calma. Diria que, per Szpunberg, la honestedat, la humilitat i l’escolta possibiliten el naixement d’un art que creix a foc lent, al marge de les exigències del mercat, fruit de la maduració; cal “travessar el desert per transmetre alguna cosa real”. Szpunberg excel·leix en aquestes tres actituds, i des d’elles ens convoca per pensar el valor i el sentit actual del teatre.
Només començar, la dramaturga ens provoca dient que ve del món de la faràndula, del show, de l’espectacle. Ho fa amb un somriure a la comissura dels llavis, vol posar el dit a la nafra, a la consideració massa estesa del teatre com a art menor, dedicat a l’entreteniment i en certa mesura superflu. Ens recorda que “el teatre, l’escena, és un espai de trobada amb l’emoció, la imaginació, el pensament, el misteri, aquí i ara, efímer i profund. En un món virtual com l’actual, aquestes trobades són imprescindibles.” Així, el teatre és un lloc per a la llibertat, la crítica i, en definitiva, un espai que conforma el sentit i el valor de l’experiència humana. Té també, doncs, el potencial emancipador del que hem parlat al llarg de l’Aula oberta.
Szpunberg fantasieja en fer una ponència a l’estil dels rapsodes, que improvisaven les seves intervencions en funció del públic, de l’estat d’ànim, del moment… però s’excusa dient que, com a dramaturga, s’ha vist inclinada a estructurar la conferència en tres actes, com si d’una tragèdia grega es tractés. “Cada acte porta el títol d’una part de mi mateixa. Les tres moires, les tres parques, tres dones sense temps, filadores, estrangeres, de temperament inconstant, mai adorades de manera convencional, filles de la nit o del caos, de la necessitat.”
Primer acte. L’autora sospitosa
Szpunberg es veu com una autora sospitosa, dit amb ironia i serenor a un sol temps. Prefereix dir-se autora i no escriptora perquè, a diferència de la literatura o la poesia, l’escriptura teatral combina dos elements aparentment immiscibles. Transita “entre la literatura i el manual d’instruccions d’una nevera”, superposa allò prosaic, instructiu i vulgar amb allò profund, elevat i sensible. És sospitosa perquè el teatre és sospitós, per què sinó consagra tant d’esforç a la creació d’una experiència efímera i inútil? És sospitosa perquè ensuma problemes allà on hi ha quotidianitat i, per últim, perquè l’art implica sortir del confort dels llocs comuns, incomodar trobant-se còmode en l’exploració de l’abisme. Així doncs, autora sospitosa.
En termes filosòfics, l’autora sospitosa entén que el teatre neix de la tensió entre dues pulsions, una ètica i l’altra política. “Si bé el dramaturg ha de connectar amb el seu propi desig per que l’escriptura no sigui un postís, no pot quedar-se amb una delectació biogràfica o personal. El teatre apel·la a una col·lectivitat, es fa en equip i no existeix sense el públic.” En un primer moment, doncs, el teatre neix d’un espai d’intimitat, de fugida, de recreació personal per projectar-se, en un segon moment, sobre la polis, interpel·lar-la i dialogar-hi. Sense aquests dos elements el sentit del teatre desapareix. En l’escena teatral actual es tendeix a infantilitzar el públic, a creure que cal donar el material mastegat i digerible, a desinteressar-se per l’originalitat artística per privilegiar espectacles previsibles, amb els actors televisius de sempre. A Catalunya està massa estès que els autors busquin fórmules ràpides, d’èxit assegurat, i que el públic busqui únicament entretenir-se, no a ser interpel·lat, ni dialogar. Cal recordar que en els orígens del teatre, a Grècia, el públic era qüestionat ètica i políticament a l’escena, i que en això consistia el valor transformador de la catarsis. Si es vol donar sentit al teatre cal, per tant, reivindicar amb Juan Mayorga que el teatre convoqui a la polis i dialogui amb ella.
Segon acte. La dramaturga lampista
La dramaturga lampista és aquella que toca de peus a terra, que suavitza les exigències artístiques de l’autora sospitosa, que fa números quan toca, que ajuda a tirar endavant projectes encallats i a qui no li cauen els anells quan ha d’arremangar-se per “tapar fuites, arreglar canonades i moure’s per les clavegueres”. Les institucions s’omplen la boca parlant de creadors, de l’edat d’or de l’autoria catalana, però en realitat dins l’escena teatral qui surt beneficiat són els intermediaris, els programadors. “L’autor és qui menys cobra però qui signa l’obra, qui rep les crítiques i qui és més utilitzat”. D’altra banda, “els directors dirigeixen amb ansietat [per les presses] i el model mercantil acaba definint les nostres peces”. En la precarietat laboral en la que viuen els autors i directors, és fa difícil parlar d’art i s’ajusta millor la paraula ofici. Victòria Szpunberg ha signat peces de dansa, performatives, de màgia, musicals, visuals, adaptacions, teatre infantil, radiofònic… Es mou amb facilitat entre diferents estils i no en privilegia cap, però és cert també que en el dia a dia les necessitats alimentàries s’imposen per damunt les aspiracions artístiques. En aquest sentit, els i les dramaturgues són lampistes.
Tercer acte. La professora ignorant
Szpunberg és professora d’art dramàtic a l’Institut del Teatre i, com a tal, es declara ignorant. Però és una ignorància com la de Sòcrates, refinada i audaç. Rebutja fer lliçons magistrals amb la premissa que “l’aula és un espai d’investigació”, i prepara classes on són els alumnes qui generen pràctiques escèniques. “L’art apel·la a un misteri, al subconscient”, a allò que sorgeix de forma imprevisible de cada creador. Si s’academitza, si posem nom a tot convertint-ho en formes canòniques, es corre el perill de perdre el veritable camí de l’art, la intuïció. És per això que la professora ignorant intenta establir un diàleg horitzontal, basat en l’escolta i el respecte. Així com Marina Garcés no va voler convidar cap guru a l’Aula oberta, Szpunberg busca fer sorgir les mirades singulars, honestes i no aquelles que s’ajusten a la corrent de la moda. Intenta que cada participant es realitzi, faci sorgir allò que li és propi a través de l’escolta i el donar-se temps. Aquestes són per a ella experiències veritablement emancipadores per a tots els integrants.
Epíleg
Szpunberg és pròpiament artista quan porta la parca d’autora sospitosa, amant del seu ofici quan és la dramaturga lampista, i practicant de l’escolta quan és la professora ignorant. Ha volgut acabar la conferència amb un cita que la inspira.
“No es possible fugir amb major certesa del món que mitjançant l’art, i no és possible vincular-se a ell, al món, amb major certesa que mitjançant l’art.” J. W. Goethe