AULA OBERTA #2: DAVID CASASSAS


David Casassas

“Ens atrevirem a saber, fer i comprendre?”. Amb aquesta pregunta provocadora acabava la conferència David Casassas, i és que si Marina Garcés va plantejar el dia anterior el repte per a les humanitats de vincular saber i emancipació, Casassas va respondre a la crida amb una reflexió  estimulant i fèrtil. En aquesta, s’exploren les condicions d’una observació atenta de la realitat que condueixi a un “saber, fer i comprendre” el món de forma autònoma, pròpia i lliure. La conferència es divideix així en dues parts; en la primera s’aborda la qüestió de què implica observar amb atenció, i en la segona es fan paleses les condicions materials i simbòliques que possibiliten aquesta observació. Finalment, s’exposen dos corol·laris fruit de la reflexió precedent. En conjunt, el títol de la ponència podria ser “Sobre l’atenció i les seves condicions de possibilitat.”

  • Primera part: Sobre l’atenció.

Què relaciona l’atenció amb un coneixement vinculat a l’emancipació? Casassas articula en tres grans conceptes la relació atenció-coneixement-emancipació. Aquests són: lentitud, presència i interrelació.

L’atenció implica lentitud. És evident que la lentitud és el fonament d’una mirada pacient, atenta i curiosa. És a través d’aquesta lentitud, ens diu, que podem fer diana amb la realitat. De fet afirma que, malgrat que pugui ser provocador en el si d’alguns corrents de la filosofia contemporània, vol adoptar una concepció materialista de la realitat en el sentit de Demòcrit, Epicur i els seus seguidors contemporanis, és a dir, la veritat com a correspondència amb la realitat. Aquesta reivindicació, gens metafísica i segons el meu parer pragmàtica, és la que ha de possibilitar una comunicació entre “llenguatges legítimament diversos [de les diferents ciències socials], i arrencar les brosses que ens impedeixen veure-hi clar”. La pobresa a Barcelona, recorda, no és una narració gratuïta sinó que hi és, i fa mal. Per tant, la primera tasca emancipadora és “trobar el temps i la calma per observar el fenomen”, un fenomen que és real i que es presenta, si s’observa amb atenció, de forma inevitable.

L’atenció implica presència. La presència és la condició per poder observar el fenomen des d’algun lloc, i Casassas reclama la necessitat d’observar els fenòmens des d’uns espais propis, que haguem fet nostres, que haguem conquerit. Ara bé, és evident que no hi ha un nombre infinit d’espais d’intervenció cultural i política, com no hi ha tampoc infinitat de situacions on poder alentir el ritme frenètic del temps i observar amb calma. Així, l’escassedat de recursos fa néixer la disputa d’unes capacitats d’intervenció que estan en joc. En realitat, “hi ha sempre una lluita política per l’hegemonia cultural, pel sentit comú, sobre què és una vida digna de ser viscuda”. El repte en aquesta situació, doncs, consisteix en realitzar una “tasca democratitzadora que blindi l’espai públic per fer-lo accessible a certes majories. Si no, no és un espai públic, sinó un vedat gestionat per les oligarquies.” Cal doncs una conquesta equitativa de l’espai públic per a que tothom, i no només les elits econòmiques o culturals, puguin tenir-hi presència.

Si en la conferència de Marina Garcés es constatava una desinstitucionalització de la cultura i es preguntava si s’havia de renunciar a la universitat com a espai cultural, David Casassas reprèn la qüestió per demanar que la universitat, com a institució pública, no s’abandoni d’entrada com a lloc que possibiliti una observació lenta i sense coaccions. Aquesta hauria de permetre “alliberar-nos de la impaciència i de la miopia en que sovint les institucions privades tracten el coneixement”. Però seria ingenu no reconèixer les condicions actuals de la universitat pública, on la precarietat laboral desmesurada i el capitalisme acadèmic fan estralls. Aquest últim, destaca, privilegia un coneixement finalista i ràpid, això és, que generi resultats mercantilment útils, per sobre d’un coneixement vàlid en si mateix, és a dir, que tingui sentit crear més enllà de la relació amb el mercat. A més, el professor fa una crida a obrir la possibilitat de traçar trajectòries institucionals “més promíscues”, que permetin una interdisciplinarietat que l’organització actual de la universitat no facilita. Aquest reclam ens vincula amb el següent concepte.

L’atenció implica interrelació. Quan observem amb cura descobrim una multitud de factors causals, interrelacionats entre ells, i intentem recuperar una mirada holística sobre el fenomen. Com recordo que ens deia irònicament Víctor Gómez Pin com a estudiants, els fenòmens no tenen la culpa de que la universitat hagi compartimentat l’estudi de la realitat en disciplines independents i aïllades entre elles. És per tant de vital importància fugir  d’aquesta fragmentació i repeteix, fent eco de la conferència de Garcés, la necessitat d’eradicar la barrera entre ciències i lletres. Per aquest motiu proposa emprar el terme “ciències humanes i socials” per designar un tipus d’observació que no pretén ser, per holística, menys especialitzada. En aquest sentit, el que proposa és l’estudi acurat de fenòmens concrets des d’una perspectiva interdisciplinar. Segons el conferenciant, la pretensió holística que cercaven Aristòtil, Adam Smith o Marx en tractar l’economia política o més senzillament la política es va perdre en el si de les ciències socials a mitjans del segle XIX. És a dir, la seva observació holística “estava atenta als vincles de dependència i a les relacions de poder material i simbòlic que travessen el conjunt de les institucions socials, mercats, llars, centres de treball, estats, etc”. Va ser a partir del 1870 que un grup d’economistes anomenats marginalistes (representants avui de l’ortodòxia) proposen renunciar a aquesta mirada holística per concentrar-se en una qüestió quantificable, aquesta és, el preu que cada individu està disposat a pagar per satisfer els seus gustos i preferències. Els marginalistes obvien, doncs, que en realitat els individus accepten un contracte de treball no per simples preferències sinó en gran mesura forçats per les relacions de poder pròpies de les institucions socials en les que viuen. En resum, per tant, les ciències socials actuals necessiten, si es vol dotar-les de sentit i de potencial emancipador, recuperar la mirada holística.

  • Segona part: Les condicions de possibilitat de l’atenció.

Observar, practicar l’atenció lenta, requereix condicions. En la conferència de la Marina Garcés es parlava de la proclama kantiana “sapere aude”, que podem traduir com atreveix-te a conèixer, a crear el teu món, i també a auto-determinar-te. Així, lluny de ser una divisa sense valor, diu Casassas, el “sapere aude” el podem seguir fent nostre amb tota la seva força si l’entenem sobretot políticament. Aquesta comprensió convida a una audàcia per la qual calen condicions, d’entrada, simbòliques, i a continuació, materials.

Condicions simbòliques. Cal que cada individu es cregui amb el dret de fer-se amo de la seva vida i que, per tant, es cregui amb el dret de pensar per si mateix. És important doncs posar en entredit la figura de l’intermediari, de l’expert, d’aquells elements que porten més a deixar de pensar que no pas a prendre consciència crítica i a fer propi el món. En resum, cal atrevir-se a conèixer individual i col·lectivament.

Condicions materials. “Des del frenesí propi dels desesperats és molt difícil, gairebé impossible, observar el món i construir-hi una vida pròpia” declara Casassas parafrasejant Adam Smith. És a dir, la dependència material respecte els altres limita qualsevol intent de pensar i conèixer amb lentitud, de fer i comprendre el món de forma autònoma. En el si de la universitat, afirma, des de les condicions de pressa i d’exigències productives que imposa, una observació curosa, atenta, i pròpia es fa difícil. I més enllà de les institucions universitàries, exercir una ciutadania activa, és a dir, participar social i políticament en les decisions de govern, pressuposa també evidentment unes condicions de possibilitat materials de les quals la majoria no disposa.  Així, davant les condicions de precarietat laboral en les que vivim, Casassas ens planteja la pregunta pertinent: “com podem auto-determinar-nos quan allò que fem amb un contracte de treball és suplicar un vincle de dependència que ens permeti sobreviure?”. Per sortir d’aquest carreró sense sortida, una proposta que cal valorar, i en la qual està investigant el ponent, és la de la renda bàsica.

La renda bàsica és un ingrés equivalent al llindar de la pobresa pagat a tothom, és a dir, universalment, i sense condicions. L’argument per defensar-la és el següent. Si es tenen recursos garantits de forma incondicional, es té poder de negociació davant les condicions laborals i, encara més, es té el dret de dir no a tot allò que avui se’ns imposa com a inevitable perquè s’està desposseït del dret de sortir del mercat de treball. A més d’aquest poder emancipador, la renda bàsica possibilita exercir la ciutadania des de l’observació lenta, present i crítica, ja que obre un temps de calma fora de la precarietat. El que es posa de manifest al tractar la renda bàsica és que observar atentament per un costat, i exercir una ciutadania activa per l’altre, són dues activitats que van unides, i és per això que la reflexió sobre el coneixement és profundament política. En conseqüència, la renda bàsica pot capgirar la situació d’una ciutadania desposseïda i submisa.

  • Dos corol·laris:

Sobre el mercat. El fet d’estar apoderats d’un conjunt de recursos que garanteixin l’existència de forma incondicional, cosa que la renda bàsica permet, ens dona el dret de decidir si volem ser dins el mercat o, per contra, volem construir alternatives fora d’ell. Ara bé, Casassas es pregunta, “cal fer anatema dels mercats?”. A través de cites a Karl Polanyi, un referent dins l’economia que reivindica, respon que no. El mercat no és intrínsecament degradant, al contrari, els canals comercials obren possibilitat d’intercanvi interessants. El que és degradant, diu, és la inevitabilitat estructural dels mercats, això és, l’imperatiu de vendre la força de treball al mercat encara que no es vulgui. Si això succeeix és per la despossessió de les condicions materials i simbòliques per evitar-ho. És transcendental doncs poder codeterminar les condicions dels intercanvis i una de les claus per fer-ho és desmercantilitzar la força de treball a través, per exemple, de la renda bàsica.

Sobre la flexibilitat. Ulrich Beck ens alertava ja als anys 80 del canvi de model social al que es veien sotmeses les societats industrials. S’ha passat del capitalisme de la feina única i per tota la vida (almenys pels homes), a un capitalisme de la precarietat, amb contractes temporals, a temps parcial i amb menys drets. Aquesta precarietat està unida inevitablement a una flexibilitat forçada d’horaris i de feines no desitjada que cal combatre. Però en aquest punt de la reflexió Casassas s’atura per fer present una qüestió que pot passar desapercebuda. Convé desvincular, ens diu, la idea de que la flexibilitat implica necessàriament un estat de precarietat. La flexibilitat, quan és desitjada, feta nostra, “ha estat i és un valor central de les tradicions emancipadores contemporànies”. No té sentit, doncs, aspirar a la tornada a una vida laboral rígida estructurada al voltant d’una activitat de per vida, sinó que convé cercar vides “multiactives”. Però compte, una vida multiactiva no implica “sobreexigència, sobrepresencia i autoexplotació”, sinó la possibilitat d’autodeterminar-se, d’escollir el propi camí en una vida que no esta predefinida per avançat en una sola trajectòria.

A mode de síntesi de tota la conferència, David Casassas va acabar amb una pregunta que ressignifica el títol de l’Aula oberta. “Ens atrevirem a saber, fer i comprendre?”. És a dir, si Marina Garcés plantejava el repte per a les humanitats d’afrontar el projecte epistemològic del capitalisme, Casassas respon que cal, en primer lloc, reapropiar-se de les condicions materials i simbòliques que possibiliten el coneixement, perquè només a través d’aquestes es pot guanyar la batalla del “necessari contra l’imperatiu”, que deia Garcés, i obrir l’escletxa que permeti una observació lenta,  present i interrelacionada.

  • Català
  • Castellano