(Xinzo de Limia, 1967) Artista visual, investigadora, productora cultural i professora del Departament de Disseny i Imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des de l’any 1998 desenvolupa projectes interdisciplinaris sobre els imaginaris del treball en el capitalisme postfordista i sobre la construcció de la memòria i les seves relacions amb les formes narratives de la història. El seu treball artístic i la seva producció escrita s’han centrat en el desenvolupament d’estudis sobre les polítiques de representació i les seves relacions contextuals. El seu treball Pla Rosebud 2. Convocant als fantasmes (120’, 2008), va ser guardonat amb el premi al millor documental internacional en el 47è Festival de Cinema Independent de Nova York. Entre les seves obres destaquen Ficcions amfíbies (33’, 2005), ElectroClass (53’, 2011) o Le rêve est fini/the dream is over, (47’, 2013).

Com descriuries el teu àmbit de treball i com et definiries?
Sóc artista visual, realitzadora, investigadora en el camp de la crítica de la representació, i docent a la Universitat.
En part, faig tantes coses, justament per la precarietat de el +àmbit, on molts d’aquests treballs són infra pagats o gratuïts.

Quina necessitat l’inspira i quines creus que són les conseqüències del que fas?
Em segueix inspirant la idea que les imatges són un territori del polític, i que per tant és important donar la batalla aquí, en la representació. Fer crítica de la representació, desmuntar l’aparent “naturalitat” de la realitat que se’ns presenta en els mitjans de comunicació, generar contra-representacions, si això és possible.
Conseqüències? Vull pensar que serveix per a alguna cosa, que almenys canvia a les persones. A les classes, de vegades, es percep això.
Una pel·lícula no canvia el món, però canvia als subjectes. I podria, en el millor dels casos, generar eines que els convertissin en subjectes de la història, de la seva pròpia història.

Et serveix el marc disciplinar i institucional actual?
T’adaptes a ell, sobrevius, però no és el que a mi m’agradaria, clar que no. Per concretar en algun punt,
Per exemple, les institucions “públiques” no ho són tant, així que no són exactament nostres, de tots. El partenariado públic-privat les posa al servei de les classes que posseeixen el poder, de les oligarquias. La institució art, la institució cinema, la universitat… no són avui (i possiblement no ho han estat mai) exactament llocs oberts a la discrepància, plurals o divergents…

On trobes als teus principals interlocutors?
En part, en aquestes pròpies institucions de les quals abans parlava, perquè hi ha molta gent discrepante dins de la institució (encara que la pròpia institució no ho sigui). És més, jo defenso la necessitat d’estar dins, de fer resistència des de dins, almenys mentre es pugui. D’altra banda, trobo diàleg (i de vegades clars desacords) en altres llocs més perifèrics, més en ombra, menys visibles. Crec que gran part del treball que fem ha de ser menys visible, tenir menys “escenografia” si volem construir una mica de calat, i no mera transmissió de coneixement o en el pitjor dels casos, mer espectacle.

Pots viure del què fas?
Puc viure, com deia al principi, fent de dona-orquestra, sense concentrar-me en un camp solament, perquè molts dels treballs no estan pagats o ni tan sols té una consideració molt clara de treball. Est és un dels eixos que m’agradaria debatre, les condicions del treball cultural i del treball artístic, i la denominada “crítica artista” i la seva funció, o com para alguns segueix sent mer entreteniment per a les classes pudientes.

Què canviaries, si poguessis, perquè el teu treball tingués més sentit?
Consideració real de treball (i para això, faria falta que els propis artistes es consideressin treballadors, i això no està tan clar…), condicions acceptables per a tots els àmbits del sector, menys escenografia “social” i més incidència real (i para això, el treball cultural ha d’estar arrelat en la societat civil, alguna cosa que en altres llocs està, si més no, una mica més aconseguit)… en fi, apunto algunes idees aquí que espero que continuïn en les sessions.