La conferència de Joana Masó parteix de la urgència de pensar el valor que d’unes humanitats en transició que no parteixen d’un valor preestablert. Les formes habituals en les que es transmet la cultura, ens diu Masó, no estan obertes a la necessària transformació i apropiació del valor. Hi ha dos gests profundament conservadors, afirma, que contribueixen a l’immobilisme del valor i a la incapacitat d’obrir noves preguntes, nous referents o començaments on fer possible i pertinent allò necessari.

El malestar del present segur

El primer gest consisteix en donar per suposat els problemes o els conceptes que cal pensar en el present. És pensar i fer cultura “des d’un instrumental segur, crític, de noms, de referents assegurats i, també, des d’un llenguatge segur.” Judith Butler i Rosi Braidotti ja assenyalaven amb preocupació el 1994 que un gran nombre de debats vius en el si del feminisme es conformaven a unes regles preestablertes. És interessant pensar-ho a través d’un cas en concret: quan Hélène Cixous va crear el primer doctorat d’estudis feminista el 1974 a París, al cap de només 20 anys s’havia creat un cànon d’autors, referents i formes de llegir. “La propagació dels estudis de gènere a la universitat, en lloc de produir una disseminació cultural, una multiplicació, una invenció d’altres referents, genealogies, d’altres experiències històriques, […] havien quedat fixades al voltant d’un corpus de noms i de problemes, en comptes de produir altres reapropriacions de noms i de problemes.”

El malestar del passat segur

El segon gest conservador consisteix en desqualificar o assegurar conceptes antics seguint la corrent de pensament hegemònica de la pràctica crítica que ja s’ha fet. Aquest, ens diu Masó, és una gest típicament postmodern. Així, proclamar la necessitat del pensament crític, o de la llibertat d’expressió, és un gest profundament conservador si no es ressignifica, s’omple de contingut i s’actualitza. L’ús repetitiu del llenguatge, que condemna o celebra parts de la tradició cultural creant llocs comuns buits de significat on trobar consens, són “els rastres d’un ús ritual, ecumènic, que ens condueix a una demolidora definició del valor.”

Dos gests per a una definició del valor immòbil

Aquests dos gests conservadors generen una definició perversa del valor. El valor entès no com allò que és valuós per a nosaltres, aquí i ara, sinó al valor per als altres, ja sigui en el present o en el passat. Aquesta manera immòbil d’entendre el valor, declara Masó, no ens capacita per generar noves preguntes, nous referents per a qüestionar-nos, en definitiva, el valor per a nosaltres d’allò transmès. Calen, reivindica, “gestos diferencials que ens permetin allunyar-nos de la lògica del pensament global, que donem per bons, constituïts en paraules i gestos d’altres autors”.

Les humanitats amb un valor en transició

Ja als anys 40, en el si del post-estructuralisme, Maurice Blanchaut tractava de preservar el pensament, la crítica i la producció d’imaginaris d’una voluntat de captura i institucionalització del valor. Si volem fugir de la canonització del valor d’una obra, ens deia, cal començar a “fer l’experiència d’una obra no com allò que s’avalua sinó com allò que s’afirma”, és a dir, sense pretensió d’universalitat. La pregunta difícil, recorda Masó, és com afirmar sense instituir formes de canonització i de valoració. La resposta ens encamina a entendre i practicar la cultura com un valor inacabat, en transició.

Final inacabat

Joana Masó vol acabar posant en pràctica els seus preceptes. Acaba la conferència oferint-nos un inici, tres pistes des d’on moure de lloc la trama històrica del valor, tres noms que desplacen el valor tan del present com del passat segur. El primer nom és Juli Vallmitjana, el segon és Ignasi Comeron, i el tercer és Charles Baudelaire. Us convido a veure la conferència a partir del minut 51’31”. No té desperdici (o sí, vosaltres valorareu…).